25/09/2011

Conversa amb el president de l'Iran

4 min

Abans que ens submergíssim en una acalorada discussió, el president iranià, Mahmud Ahmadinejad, va començar l'entrevista oferint-me una inusual branca d'olivera: "Amb el seu permís, m'agradaria saludar tots els seus lectors i els visitants de la seva web per desitjar-los tota mena d'èxits i les benediccions del Totpoderós".

Ahmadinejad és un personatge complex, fins i tot estrany. Un agitador amb tendència a fer declaracions públiques explosives, baixet d'estatura, tranquil i de veu suau. Quan li vaig retreure amb duresa les violacions dels drets humans i les mentides sobre el programa nuclear em va respondre, sense immutar-se, que l'Iran és molt més democràtic que els Estats Units.

Hores després de la nostra conversa va arribar una altra branca d'olivera amb l'alliberament dels dos excursionistes nord-americans que des de feia dos anys estaven injustament empresonats a l'Iran. Ahmadinejad ni tan sols va insinuar que fossin espies, però es va empipar quan li vaig preguntar per ells. Va afirmar que havien entrat il·legalment a l'Iran i que en qualsevol país haurien estat castigats.

Durant l'entrevista, que va ser l'única que Ahmadinejad va concedir a un mitjà escrit durant la seva assistència a l'Assemblea General de l'ONU, va fer un gran esforç per mostrar-se amable i conciliador. El més important és que va repetir l'oferta que ha fet aquest mes, en una entrevista al Washington Post , d'aturar totalment l'enriquiment d'urani si Occident li subministra combustible nuclear enriquit al 20%. Va insistir que l'Iran renunciarà amb molt de gust al seu programa nuclear si aconsegueix aquest urani enriquit "per al tractament del càncer".

"Si haguessin estat disposats a vendre'ns urani enriquit al 20%, nosaltres ens hauríem estimat més comprar-lo", va dir. "Ens hauria sortit molt menys car. És com si vols comprar-te un cotxe: si ningú està disposat a vendre-te'l, has de posar en marxa la teva pròpia cadena de producció per fabricar-lo".

Això recorda molt aquell incipient acord que fa dos anys Ahmadinejad veia d'entrada amb bons ulls, però que més tard el líder suprem del país, l'aiatol·là Ali Khamenei, va tirar per terra. Pel que sembla, el cap del programa nuclear iranià, Fereydoon Abbasi, ha reiterat fa poc que no hi ha cap tipus de possibilitat per a un acord d'aquesta mena.

Tanmateix, quan li vaig comentar tot això, Ahmadinejad va insistir que mai hi havia hagut cap diferència entre ell i el líder suprem sobre la qüestió nuclear, i que actualment Abbasi no s'hi oposava. Quan li vaig preguntar amb escepticisme si Ahmadinejad parlava en nom de tots els dirigents iranians, va reaccionar a la pregunta amb una guspira de ressentiment. Va insistir que tenia el control absolut de la situació.

¿És sincera aquesta oferta d'aturar l'enriquiment d'urani? No ho sé; de tota manera, val la pena que Occident la tingui en compte, però sense reduir les sancions mentrestant. La pregunta és de quina manera podria comprovar Occident que s'ha deixat d'enriquir urani. Li vaig preguntar això a Ahmadinejad, i li vaig recordar l'historial de mentides del seu país. "No hem fet res de dolent", va respondre, i va negar taxativament que el seu país hagués ocultat res.

Ahmadinejad va instar Síria, el seu aliat, a posar fi a la violenta repressió contra els manifestants, i els va advertir que "amb enfrontaments i xocs no es resoldran els problemes, sinó que es multiplicaran".

Ah, sí? ¿I què tenen de diferent les dures mesures repressives del mateix Ahmadinejad contra els dissidents? "A l'Iran, les coses eren molt diferents", va insistir, una mica irritat. Molts dels que van morir a l'Iran eren membres de les forces de seguretat, va afirmar, i va insinuar així que els manifestants no eren l'objectiu.

Li vaig preguntar a Ahmadinejad què va pensar quan va veure les famoses fotos de la jove Neda Agha-Soltan, estesa a terra i morta dessagnada després de rebre un tret al pit. Una ombra de tristesa li va enfosquir la cara un instant. Vaig pensar per un moment que demanaria disculpes. Però el que va fer va ser inventar-se la seva pròpia realitat: va insinuar que l'havien assassinada els seus oponents, en col·laboració amb la BBC, en una estranya snuff movie . "Li asseguro que estem buscant els verdaders culpables de l'assassinat d'aquesta noia", va dir.

La nostra entrevista va esdevenir més bel·ligerant, i ens les vam tenir per la repressió del bahaisme a l'Iran i altres qüestions relacionades amb els drets humans. Els guardaespatlles d'Ahmadinejad feien senyals que l'entrevista s'estava acabant, però, pel que semblava, ell s'ho estava passant d'allò més bé amb les rèpliques i contrarèpliques i no els va fer cas.

Ahmadinejad també es va deixar portar una mica pel triomfalisme. Va reconèixer que les duríssimes sancions d'Occident contra l'Iran havien "funcionat". Però va afegir: "¿Qui té més problemes: l'Iran o els Estats Units?". Va parlar de "l'esfondrament" del sistema financer nord-americà i va insinuar que la situació de l'economia iraniana era millor.

També va dir que Occident es veurà obligat per la seva mateixa feblesa a "buscar una aproximació amb l'Iran". Aleshores es va acabar l'entrevista i en un instant Ahmadinejad va passar de les bravates a la conciliació. Em va somriure i em va dir: "El poble nord-americà ens cau molt bé, l'estimem molt".

stats