El mercat de ventres de lloguer de l’Orient

Mentre el Vaticà prohibeix la maternitat subrogada, i no precisament des de la defensa dels drets de la dona, les autoritats patriarcals jueves i musulmanes del Pròxim Orient la legitimen, amb matisos.

El capitalisme més desigual, amb una institució familiar que gira al voltant dels desitjos reproductius de l’home, posa al servei de les parelles benestants i infèrtils l’úter de les dones sense recursos, disposades a arriscar la seva vida per quatre duros que no sempre reben.

La Universitat al-Azhar d’Egipte -la màxima autoritat del sunnisme, la fe de prop de mil milions de persones- permet la fecundació in vitro, però només dins dels “límits conjugals”, i prohibeix la participació de tercers en el procés, inclosa la d’una mare de lloguer, perquè ho considera adulteri. D’aquí que, en els països governats pels sunnites, en teoria, no existeix aquesta figura.

El xiisme iranià (no pas l’àrab) és l’única religió que autoritza les fórmules extracorpòries d’inseminació artificial, inclòs l’úter de lloguer inseminat per un donant: “En no haver-hi contacte físic entre els implicats, no hi ha adulteri”, argumenten.

En la teocràcia israeliana, els rabins permeten la maternitat subrogada sempre que la substituta no estableixi relació genètica amb el fetus. Per justificar la seva posició recorren al mite de les “verges embarassades”, en què les donzelles que es banyaven en aigües prèviament fertilitzades per un home eren fecundades de manera accidental. Una fertilització assistida, tot i que impossible, servia en els vells temps per encobrir la deshonra de les nenes violades.

A Israel prop del 25% de les parelles no poden tenir fills. La llei permet la maternitat subrogada només a les parelles heterosexuals, infèrtils i menors de 50 anys. La mare substituta ha de ser soltera, sense fills i de la mateixa religió que la parella, ja que si ella no és jueva el nadó tampoc ho serà. Amb aquestes limitacions, la resta d’aspirants a ser pares i mares busquen a l’estranger un ventre de lloguer, i l’Índia és el principal destí.

L’Índia és el centre mundial del nen a la carta: nadons barats i úters en oferta. El capitalisme més brutal, sexista, racista i classista ha mercantilitzat l’úter de centenars de les dones més pobres, posant-lo al servei dels homes i les dones rics de tot el món.

Les dones, totes de les castes baixes i moltes analfabetes, no són informades dels riscos d’aquesta feina. S’hi presten per la coacció dels proxenetes, les sogres i els marits ganduls o endeutats. Elles, que pateixen danys físics i emocionals irreversibles, seran forçades a avortar els fetus no desitjats en un embaràs múltiple, igual que han de portar diversos fetus a petició de clients que paguen per comprar bessons o trigèmins; i, amb tant d’estrès, si pateixen avortaments no desitjats no rebran els diners. No han estat poques les que han mort durant o després del part per hemorràgies.

Lluny de ser un negoci on tots hi guanyen, es tracta d’una indústria igual de tèrbola que la del tràfic d’òrgans i de nens. Però, ¿no és millor llogar i rellogar el teu ventre i guanyar uns calerons que vendre el teu ronyó per viure de la seva renda uns mesos? En aquest maleït mercat lliure la competència ha baixat el preu del servei d’úter. Elles no hi guanyen, són les principals perdedores.

Els ventres de lloguer són seleccionats entre centenars de candidates. Han de ser sanes, netes d’alcohol i nicotina, amb fills (per no encapritxar-se amb el nadó), analfabetes (per no poder llegir el contracte ni reclamar els seus drets) i provinents de famílies pobres i endeutades perquè es vegin forçades a acabar el procés per rebre els diners. En aquestes circumstàncies, ¿com es pot tenir llibertat per fer el que es vulgui amb el propi cos?

En els albergs, veritables granges, les mares de lloguer estan tancades durant nou mesos sota la vigilància dels mercaders de nadons, sense poder sortir. Pariran per cesària, no podran tenir el nadó ni una sola vegada als braços, ni li veuran el rostre, ni sabran qui se l’emporta, ni tampoc rebran un “gràcies” dels clients. Celebraran l’aniversari del seu fill sense nom en la solitud. Són tractades com un clínex d’usar i llençar. A ningú tampoc no li importa la seva depressió postpart, ni el seu sentiment de culpa, ni la seva vergonya davant dels veïns i familiars, que les titllen de prostitutes.

¿I els nens mercaderia? Els defectuosos són retornats a les mares incubadores. El 2012 una parella australiana ho va fer amb una de les bessones que havia recollit perquè tenia la síndrome de Down. És cert, el procés d’inseminació s’assembla a l’eugenèsia. Aquella petita continuarà el seu terrible viatge en la ruta del tràfic de nens.

Els defensors d’aquest negoci proposen que sigui un altre “comerç just” regularitzat. Què us semblaria una cooperativa de dones - ventre de lloguer emprenedores per a la venda directa de nens-mercaderia? Són mirades miops que encobreixen la feminització de la pobresa i la injusta producció i distribució de la riquesa, i no només en la relació nord-sud, també en el si de cada societat.

Mentrestant, 170 milions de nens orfes al món esperen amb angoixa convertir-se en fills d’algú.

EDICIÓ PAPER 14/10/2018

Consultar aquesta edició en PDF