Temporals perpetus

no és el moment de votar. Per tantes raons. Dues. Perquè no ens poden treure presidents a plaer i nosaltres acceptar-ho i perquè no hi ha les condicions necessàries per votar quan ens alerten que el pic epidèmic es presenta, justament, al voltant dels comicis. Em refereixo a les eleccions al Parlament. Ho concreto perquè n’hi ha d’altres que ocupen més espai i tenim el cap prou descentrat per confondre’ns. La culpa, aquesta vegada, no la té la nit. El dia també pot ser molt absurd. L’excepcionalitat fa temps que dura. Prou per posar d’una vegada les persones per sobre de tot, encara que, en política, això només sigui un lema buit de campanya. Com si els eslògans no ho fossin sempre. Per omplir ja tenim literatura de la bona, encara que faci evidents tantes mancances i no ens alegri el dia com un bon partit de futbol. Una pancarta es llegeix més ràpid i fa més gràcia. Això ho sap tothom. I si és a Madrid millor. Madrid ens interessa molt. La sort que tenim és que és mutu. Dic sort perquè el futbol és així. Anem perdent per golejada. I sí, la culpa sempre és de l’àrbitre. Se’n diu prendre partit. Qui va dir que jugar era divertit?

Puja el preu de la llum a l’hivern i les portes giratòries es mouen amb el moviment d’un dit. Qui ha acabat mai una partida al Monopoly? Les cadires dels consells d’administració sempre estan fredes. S’utilitzen tan poc que no hi ha temps d’escalfar-les. Per això sempre hi ha qui té la calefacció encesa. La pobresa energètica no passa de moda. Totes les estacions s’omplen cada any amb els mateixos titulars. Això no ho tomba ni el covid. Ara toca hivern. Sort que les nevades estaven avisades, que si no encara ressonarien els crits amb els noms dels culpables. Ara no cal comprar llevaneus com si visquéssim a Finlàndia, que ens coneixem, però deixem d’oblidar els de sempre, que això sí que és innecessari. I si la capital d’Espanya és zona catastròfica jo soc cantant d’òpera. Entenent el que encara s’entén per zona catastròfica. No em refereixo al PSOE tornant a votar en contra d’una investigació al rei quan els lletrats ja han dit que se’l pot investigar al Congrés. El dia de la marmota als socialistes els dura tot l’any. Pedro Sánchez no pensa tampoc, òbviament, retirar el títol de rei a l’emèrit perquè això és vitalici peti qui peti. Aquí no peta ningú, per cert. D’aquests, vull dir. Joan Carles I deu esperar que passi l’onada de fred per tornar, però Adrià Carrasco no ha esperat gens i això que el fugit, per a la justícia espanyola, era ell. Gairebé tres anys després de saltar per la finestra i refugiar-se a Brussel·les escapant-se de la repressió, el jove d’Esplugues acusat de terrorisme ja és a casa lliure de qualsevol acusació. No hi ha proves de terrorisme. Només hi ha proves que l’estratègia funciona. És fàcil. Ningú no vol passar el seu calvari, o el de la Tamara Carrasco o el que està passant encara tanta gent sense reialme. Un altre hivern de fred a Catalunya. Toca tornar a patir per les collites.

El gener passat va ser el Gloria i aquest, el Filomena. Humanitzem tant els fenòmens meteorològics que gairebé els podem veure repartint la neu, el vent i la pluja com si l’anessin traient d’un cistell sense mesura. Com qui tira confeti en una festa o arròs en un casament. És evident que qui n’està patint les conseqüències no hi posa tanta imaginació i només hi veu el desastre al qual s’ha d’enfrontar. Així són els dies de tothom, segons ens afecti el que passa més o menys de prop. Però tenint en compte que finalment depenem els uns dels altres, en lloc d’humanitzar els temporals n’hi hauria prou amb civilitzar-nos entre humans i poder passar de llarg de moltes borrasques.