17/07/2019

Vacances a la Lluna

3 min

Quan s’apropen les vacances el cos comença a donar símptomes de malestar i el cap ja no és tant aquí com allà. Això les afortunades que fem vacances. Perquè el cos acabarà per relaxar-se i el cap ja no serà aquí sinó definitivament allà. Mentre no arriben, però, esperem riure amb notícies com la protagonitzada pel senyor caçat a l’aeroport amb un paquet de cocaïna sota el perruquí o la senyora que confon l’entrada del pàrquing amb l’entrada del metro i aboca el cotxe escales avall. I riem, esclar, sort del riure. Perquè en el mateix moment l’exalcadessa de Madrid, Manuela Carmena, ens il·lumina amb la seva visió sobre l’auge de Vox i el diari 'Público' publica una notícia escandalosa relacionada amb els atemptats de Barcelona i Cambrils. Aleshores l’arribada de les vacances es fa més necessària que mai perquè l’únic que tens ganes de dir és “Aquí us quedeu”, en la seva versió més educada perquè encara no som a la platja bevent cervesa. O el que begui cadascú. També sense alcohol.

El problema és que les vacances s’acaben, per a les afortunades que fem vacances, i que aquí vivim els responsables, segons la suposada esquerra espanyola, de l’auge de Vox. Es veu especialment en els resultats de les eleccions a Catalunya. L’auge, dic. L’esquena ja no se’ns posa dreta, amb el pes de tanta culpa. Potser ha arribat el moment d’admetre que el feixisme el vam inventar nosaltres, quan ens manifestàvem pacíficament per reclamar un dret legítim o quan vam decidir desobeir per poder votar en un referèndum que demanàvem manifestant-nos pacíficament per un dret legítim. El diàleg continua sent imprescindible i hi ha una pila de mans esteses disposades a trobar una solució. Mai s’ha de renunciar al diàleg. Sempre que estiguem disposats a callar eternament. El que sembla un embarbussament és un embarbussament, però com que res no és el que sembla, una de les representants de la progressia espanyola carrega contra les urnes i confirma que els presos polítics no ho són perquè en un estat democràtic no hi ha presos polítics o jo què sé què diu, perquè només veig cadires que es mouen i posicions que s’acosten i ens allunyen a nosaltres, els culpables de tanta maldat com hi ha al món.

El silenci sobre les informacions de 'Público' és tan eixordador com el soroll de la notícia, que posa la intel·ligència espanyola en l’abisme del mal o en la incompetència absoluta, que ja no se sap què és pitjor, comptant que el pitjor sempre som nosaltres. Sense esma de posar-nos les mans al cap, comentem amb una resignació massa habitual que no passarà res, com no ha passat res amb tantes altres coses. Mentrestant, no es confirma ni es desmenteix, o en tot cas es parla de la paranoia i les teories de la conspiració. Queda clar que el millor que podem fer és escriure un llibre. De ficció. I que faci una mica de gràcia. Perquè és fàcil confondre una entrada de pàrquing amb una entrada de metro, encara que hi hagi el petit detall d’unes escales per baixar el cotxe. De la mateixa manera que és una idea brillant posar-se mig quilo de cocaïna al cap amagada sota un perruquí perquè és impossible que es noti la cocaïna. I el perruquí.

I ara que es parla tant de la Lluna i de l’home a la Lluna, perquè a la dona no la deixaven pujar, anem pensant a fer les maletes per marxar a la nostra Lluna particular. Ja tornarem a baixar. I si hi hem anat en cotxe, dels que no contaminen, i l’entrada a la Lluna no queda clar si és una entrada de pàrquing, ja ens ho trobarem. Com ens trobem que una altra vegada han passat els mesos i les estacions i volem anar de vacances. On sigui. I quedar-nos a la Lluna una bona temporada.

stats