Va de provocació
Aquesta setmana va de cartells. Va de les imatges que es poden utilitzar i de les que no. Va de provocació i de ferir sensibilitats. Va de si has viscut una guerra, un dictador. Va del fet que nazi sí i franquista no. Hi ha moments que penso que és la calor que em desfà el cervell. També.
Els comentaris sobre el cartell de Franco aparegut el 18 de juliol en algunes poblacions catalanes posen de manifest que la imatge ens crema tant com aquests dies pesadíssims d’estiu. A mi m’ha semblat una bona idea. Un 18 de juliol. Una Espanya com aquesta. Una provocació necessària. Però qui provoca a qui? Qui és intocable? Què es pot dir si no t’han perseguit els grisos, si no t’ha escopit la llei d’apartheid, si no has naufragat en una pastera? Quin és el límit dels discursos? És desproporcionat lligar el passat amb el present? La pell que se’n ressent, la que està convençuda que no es pot comparar una cosa amb l’altra, ¿es conforma amb el present? Pot ser que no i en continuï negant la relació? Qui defensa l’ús de la imatge i la provocació està jugant a l’escàndol o convida a una reflexió? Es parla, i molt, del Franco que va aparèixer al costat dels concerts més esperats. Però la música que desperta el dictador és molt feixuga. Pròpia d’un país que no ha fet els deures, que atorga medalles i que manté una fundació. No és, això, també una provocació? No és pitjor?
La Fundación Francisco Franco ha volgut agrair aquesta feina cartellista amb un missatge: “Agradecemos a los separatistas catalanes que mantengan el recuerdo del Caudillo en la Cataluña que visitó 15 veces”. No recorden les vegades que va bombardejar-la. Jo, com que no hi era, tampoc ho puc dir. És la Fundación Francisco Franco, legal encara el 18 de juliol del 2017, aquella de què Rajoy va respondre amb un “No lo sabía” quan se li va preguntar què en pensava dels 150.000 euros que rebia de l’Estat, en una altra demostració d’alumne pèssim de filosofia que no va interpretar el “Només sé que no sé res”. Aquesta fundació, creada el 1976 perquè després d’un any ja enyoraven el Caudillo, es presenta com una institució cultural que té com a objectiu la difusió de la memòria i l’obra de Franco. Una fundació que demana a la seva pàgina web que els ciutadans, a los que no les atribuimos otra condición que la de españoles, contribueixin a difondre, com Franco mana, la història d’Espanya para hacer que esta historia llegue sin tapujos ni veladuras a las nuevas generaciones. L’estat espanyol ha subvencionat una gent que es dedica a parlar dels beneficis del franquisme. Això no és una provocació? No fereix moltes sensibilitats? Què ho fa que es pugui mantenir una organització com aquesta? Per no trencar la convivència es permet el discurs de l’odi? Estic per empaperar-me el pis. Si no fos que la imatge de Franco fa més por que un sant patint de mala manera.
Una altra polèmica en cartellera. La Merche de Mariscal, protagonista del cartell de la Mercè d’enguany. No guanya la qüestió estètica (el cartell no és reeixit des del meu punt de vista, però això sempre va a gustos), sinó la qüestió social. Que Mariscal diu que “es diu Merche perquè és de barri, potser de Nou Barris”. I ja hi som. Mariscal vol defensar la lluita contra el canvi climàtic però no lluita contra els estereotips. Les Mercès de Nou Barris indignades perquè els ha canviat el nom, i la resta de veïns també, perquè si crees un personatge pensa abans a quin barri representa, si és que ha de representar un sol barri, i si tries un barri que no coneixes, no cal ser condescendent i evitar-los la llosa de tenir un nom català. El més assenyat hauria estat dir: “És una noia contenta d’un barri de Barcelona”. Si dius “contenta” ja descartes uns quants barris. Però amb Merche el ventall és ampli, de nord a sud. D’est a oest.
Provoquem sense voler i provoquem provocant. Facin el que facin, fem el que fem. No ens posarem d’acord. Com pot ser que algú prefereixi mil vegades més la calor del juliol que el fred del febrer?
