Els uns som els altres
La comprensió té un límit. L’estupidesa humana no. Quan encara no t’has pogut refer de la idea de Trump d’injectar desinfectant directament als pulmons per fer front al virus, a Zahara de los Atunes van decidir fumigar la platja amb lleixiu amb la voluntat de protegir les criatures quan sortissin a passejar. A nou mal, nou remei. L’ésser humà, tan capaç de fites memorables dignes d’elogi com de guions impossibles. No deixem de sorprendre’ns els uns als altres. Persones que pensen, en el sentit més ampli del verb pensar, i que arriben a la conclusió que la inspiració que han tingut pot anar més enllà d’una conversa de sobretaula. I aquesta insistència per destrossar els ecosistemes, ara que la natura pot respirar una mica tranquil·la. Quina manera més automàtica de desaprendre les lliçons. El pitjor de tot és que decisions tan absurdes i nocives es repeteixen de manera incessant com si hi hagués un concurs planetari d’imbecil·litat permanent. Aquesta mania de competir ja us dic que no és bona. Ni ho ha sigut ni ho serà.
Mentrestant, les persones que no bevem desinfectant ens preguntem si ho estem fent prou bé, si ho estem fent malament o si fem el que podem. També si ho estem fent massa bé, en un exercici d’obediència extrema que podria ser preocupant si no fos que ens queda poca esma per qüestionar molts dels gestos que al març encara agafàvem al vol. Estem cansades però no dormim. Les notícies sobre el control de la nostra salut i els nostres moviments, l’excusa de la malaltia per exercir més vigilància, l’aplicació de la llei mordassa, la constant compareixença de militars que ara han decidit deixar descansar però que no descansen mai, la nostra por, la inquietud per la pèrdua de drets, de feina, de futur. El desconfinament per províncies, que sona en blanc i negre i més desconcertant que si barregéssim la veu de Fernando Simón i el to de Pedro Sánchez. El virus de març que s’escampa per tot el territori perquè no sap què són els territoris i el virus d’abril que ha fet classes virtuals per reconèixer l’existència de diferències. A mesura que van passant els dies el desgast del confinament deixa rastre i multiplica temors. El pla de recuperar el món en què vivíem no és temptador. ¿Com ho fem per no tornar enrere, sortir d’aquí i fer-ho tot millor, ara que tenim una nova oportunitat? De quina “nova normalitat” parlen, els que parlen?
La mobilitat s’amplia i hem de refiar-nos els uns dels altres. Ho hem fet sempre per poder viure en comunitat. De fet, a la vida, hi ha molt poques coses que depenguin exclusivament de nosaltres mateixos. Per això ens emprenyen tant els retards de la Renfe. L’enrenou que ha provocat la sortida de criatures és notable. El recel també s’amplia. Massa dilemes. Per què sí? Per què no? Aviat podrem anar a passejar les que ens hem quedat tancades a casa. A córrer, si és que hi ha aquesta necessitat. Els nostres cossos se’n ressenten. I les nostres ànimes. Aquí no hi ha lleixiu que valgui. La capacitat de resistència que tenim és extraordinària però estem vivint el moment més estrany de les nostres vides. Estem perdent part d’una generació que ha viscut circumstàncies molt més difícils que aquestes. L’estem perdent d’una manera determinada, que és el que dol. La resta, com deia la meva àvia, és llei de vida. L’empatia ens connecta amb els altres perquè els altres sempre poden ser nosaltres. Perquè sense els altres és possible però perd gràcia. Encara que costi riure.
La ciutat fa olor de primavera. Veig les roselles per internet. Ni sortint a passejar les veuria. No és insuportable però ho trobo a faltar.
