Sense dones no hi ha revolució

PeriodistaGener del 2015. La gran esperança de l'esquerra europea, Alexis Tsipras, forma un govern sense cap dona a Grècia. A la segona línia, als viceministeris, de 26 càrrecs només n'hi ha 6. Sembla que les mesures d'austeritat s'apliquen d'una forma severa amb les dones. Llàstima. Perquè sense dones no hi ha revolució. I per demostrar-ho, Grècia.

Maig del 2018. Quim Torra, el nou president de la Generalitat, forma un govern de 14 persones. 11 homes i 3 dones. Amb l'excusa de la restitució dels consellers empresonats i exiliats, les dones, casualment, són les que en queden al marge. Diu el president que molta gent li ha ensenyat una targeta groga. Però s'equivoca el president, amb tot el meu respecte. No és groga. És vermella. Directa. No es pot fer pinya amb aquesta pròrroga indefinida. La llei 17/2015 d'igualtat efectiva de dones i homes diu en un dels seus articles: "Representació paritària: la situació que garanteix una presència de dones i homes segons la qual cap sexe no supera el 60% de persones a què es refereix ni és inferior al 40% i que ha de tendir a assolir el 50% de persones de cada sexe". Si per aconseguir la paritat cal una llei, ja hauríem de pensar que tenim el problema més gran del món. Perquè les dones formem part de la societat i volem participar activament del nostre destí, que fins ara ens ve limitat per una qüestió exclusivament de sexe. Per què es fan lleis si no es pretén aplicar-les? Quantes més raons es necessiten per demostrar que el patriarcat s'ha d'acabar ja, ara, avui, perquè sense dones no hi ha revolució possible? Que no hem repetit prou la mateixa història, el mateix error? Quina persistència a buscar la mateixa pedra una vegada i una altra!

Jo soc una dona, com tantes altres dones, que he defensat, també físicament, la República. Però no ens hi estem deixant la pell ni la veu per obtenir aquestes engrunes ni aquesta sentència mil·lenària que no ens fa mai una prioritat encara que siguem majoria. Soc dona i estic molt emprenyada perquè n'hi ha massa que s'apunten al discurs feminista per pur postureig i a la pràctica ens menyspreen com de costum. El ritual de mirar-nos amb condescendència mentre ens pregunten amb els ulls "¿Creieu, de debò, que ara és el moment de parlar-ne?" ja ens el coneixem massa. I tant que és el moment. És el moment de fer-ho bé. És el masclisme inherent el que hem d'arrencar d'arrel. El mateix que li fa dir al president "Aviat des de l'Estat trucaran a la meva dona per dir-li què he de sopar". Quina edat té? Jo tampoc sé cuinar! El problema és tractar aquests comentaris com ensopegades. És el mateix que va passar amb García Albiol quan va dir, parlant de les urnes de l'1 d'octubre, que la seva dona en tenia una d'igual per a la roba bruta. La impossibilitat de dir "A casa en tenim una d'igual per a la roba bruta" o "Em trucaran per veure què m'he de fer per sopar" és preocupant perquè demostra com ens estem organitzant a aquestes altures i, encara pitjor, sota quins valors viuen els nostres governants.

Volem una república feminista perquè volem un estat nou i modern de veritat, no una còpia en català del que veiem arreu. Volem aquesta justícia històrica que no ens arriba ni en els moments més decisius, en els quals la nostra participació, com sempre, és determinant. Ho exigim com a ciutadanes de ple dret. Estem cansades d'aquests ulls miops que no veuen les dones en el present ni en el futur. De l'arrogància dels que pensen que ells són més capaços, quan només cal veure com va el món. Capaços de què? I continuaria. Però s'acaba l'espai i he d'anar a fer el sopar. Jo. Una dona que no sap cuinar.