06/05/2020

Salvar vides

3 min
Personal sanitari atén un pacient que ha donat positiu per coronavirus al Perú

S'obren una mica les portes i salten les alertes en un estat d’alarma. Encara que en realitat fa temps que assistim a un concurs de granotes. La qüestió és saltar. I fer soroll. Què vol dir salvar vides, exactament? Es parla del caos com si abans existís l’ordre, de manera que s’imposa l’ordre de sempre i el que està en desordre són les nostres idees antiquades, les que siguin. Res de nou, que ja està tot pensat i debatut. Així en general tot se centra a la dreta, per facilitat, però centrades només queden les persones que es mantenen al marge per voluntat pròpia. Val més estar al món d’una altra manera, posats a ser-hi. Sense participar de la carrincloneria imperant que no respecta ni la mort. Sense aquest exhibicionisme omnipresent ara ja amb la màscara posada, perquè no ens confonguem. No calia. L’ésser humà és la mesura de totes les coses i l’ésser humà és devorador dels seus fills encara que no passi gana. La qüestió és endrapar. La disposició establerta de l’ordre premia de per vida els servidors fidels que atonyinen la vida dels altres, aquesta vida que diuen que salven. Premi als que donen les ordres i als que les executen. A les pel·lícules de l’Oest se’n deia recompensa. Què vol dir salvar i què vol dir vida, exactament?

Repassem els apunts i busquem en quina fase som i què se suposa que es podrà fer de nou en cada fase. No aconsegueixo memoritzar-ho i no em refio de la constància governamental. Només de la presència de l’exèrcit. La confusió està a l’ordre del dia. Cada dia. Si ens confonem, la culpa és nostra, com ja ho va ser la crisi econòmica. Per això es va rescatar els bancs i es va retallar en hospitals i personal sanitari. Per això ara es diu que al setembre potser només podran assistir a classe la meitat de l’alumnat i no es considera la possibilitat de dedicar més recursos a l’educació. Com si fos molt boig prioritzar les prioritats. Si no haguéssim viscut per sobre de les nostres possibilitats, hauríem tingut alguna oportunitat. Com la de moure els nostres estalvis abundants a un paradís fiscal o comprar pisos cars per fer-los més cars. A La caiguda de l’imperi americà el director de cinema canadenc Denys Arcand dona una lliçó magistral d’economia explicant com es blanqueja el diner negre. És una tragèdia i és una comèdia. No saps si riure o plorar però saps que has de fer les dues coses per sobreviure. “La prova que tot està perdut és veure com són d’imbècils la majoria de rics”, deia en una entrevista. No és exclusiu dels rics però deu ser que ara n’hi ha més. També és molt possible que els d’abans tampoc no fossin massa eixerits. Sigui com sigui, no hi ha plans per evitar la desigualtat ni a curt ni a llarg termini. Pel que es veu, només n'hi ha de curts a seques.

És impossible fer a tothom content però és raonable demanar una mica més d’elegància. Les amenaces, en temps d’apocalipsi, sempre sobren. Els aplaudiments, si no es converteixen en un reconeixement real, també. Tindríem més bona salut si el dia a dia fos un passeig en lloc d’una cursa i si l’ordre no ens imposés un règim tan estricte en fortalesa. Ni és possible ni cal sostenir-ho tot com si portéssim una vaixella de porcellana al cap vivint amb la por de trencar-ne alguna peça. Aquesta pandèmia no ens ha de fer més forts ni es venç tornant a engegar una lliga de futbol o lluitant amb no sé quina espasa làser. És un error no reconèixer-nos més en la feblesa i en la tragèdia i en la comèdia. Per això no ens salven la vida deixant-nos respirar. Ens la salvem nosaltres si exigim respirar.

stats