A prova de pactes
La sensació és que no s’acaba mai. Que l’endemà de l’endemà és sempre un embolica que fa fort. I fort no sé, però esgotador segur. El teixit de pactes que s’estén davant nostre només es pot digerir des de dins de la política. Es fa difícil, fora d’aquest àmbit, tirar-se tan durament els plats pel cap la setmana abans i reconciliar-se de seguida a favor d’una legislatura amb no sé quants braços estesos. La democràcia es converteix en un problema matemàtic amb moltes solucions possibles i la perplexitat de qui ho mira des de lluny però des de dins, és profundament desconcertant. Una mica el contrari del que li passava a Íñigo Errejón quan li preguntaven sobre la decisió de suspendre els diputats presos i va dir que el tema l’enganxava lluny, concretament a la lluna de Madrid. Les eleccions municipals són una mena de Festival d’Eurovisió, on l’excés d’excentricitat i mal gust sempre troba el seu públic impúdic entre els electors. José María Urbano, l’alcalde d’Estepona, famós pel seu tobogan efímer, ha estat l’alcalde més votat d’Espanya. Ara podrà llançar els veïns amb una catapulta per salvar els desnivells.
Esclar que arriba un moment que ens cansem. El rei Joan Carles, per exemple, diu que es retira de la vida pública. Dic jo que quan es retiri de la vida serà recordat amb tots els honors pels qui veneren la monarquia, no fos cas que trobéssim pegues a la idea de Franco i al paper de frontissa entre l’anacronisme i la Transició, els 'hits' d’una època interminable. Un rei que només ha demanat disculpes per matar elefants després d’haver-los matat. Per cert, ara que ja no el veurà ningú pot anar a matar aquests animals preciosos a Botswana, perquè el govern del país africà ha aixecat la prohibició de caçar-los. També pot anar a treure número per fer el cim de l’Everest, que aviat serà una de les properes destinacions de l’Imserso, si és que no està inclosa ja a la llista. Quan l’ésser humà es posa per sobre de tota la naturalesa només pot portar a la catàstrofe. Però el so de les alertes és més lleu que el pes d’una ploma. Un rei se’n va i sempre n’hi ha un altre de recanvi. Desperteu-me quan la monarquia es retiri, no els reis.
Al Tribunal Suprem hi ha sessió de curtmetratges que es passen sense ordre ni context i sense comentaris per part del jurat. No hi ha pacte. S’ha decidit així, unilateralment. Excepcionalment. La rebel·lió no es pot demostrar tampoc en imatges, però ja no cal demostrar res perquè la veritat és la mirada de cadascuna de les parts. També hi ha via lliure per fer el ridícul a la sala i començar la sessió sense que hagis fet els deures. No et cal ni l’excusa que se’ls ha menjat el gos. La bona notícia és que una jutge, finalment, ha permès que Tamara Carrasco pugui sortir de Viladecans. Acaba així el càstig injust i desproporcionat que l’ha portada a viure durant més d’un any en confinament. Espera un judici però sense sentència ja ha viscut la pena. N’hi ha prou amb una careta, un xiulet i una papereta de l’1-O perquè t’acusin de terrorisme i perquè, quan et retiren l’acusació, et mantinguin el càstig. La repressió funciona perquè té molts còmplices.
Avui i demà i l’altre serem carn de desànim. Però avui i demà i l’altre ens caldrà sobreposar-nos-hi. La política, en realitat, és el pacte que fem amb nosaltres mateixos triant una manera de viure. Amb la plena consciència que la nostra vida va lligada a la del món que ens envolta. A totes les persones, les bèsties i els paisatges. Al que ens fascina i al que no ens agrada gens. Som la veu i som el silenci. Convivim a base de pactes. També amb el diable.
