Pluja de setembre
Aquesta pluja primerenca de setembre canvia el paisatge. Quan la xafogor de l’estiu desapareix, el desànim també es fa més lleuger. Encara que tornin les preguntes de cada setembre des de fa molts. Què hem de fer? ¿Tornar a sortir al carrer? Però si no serveix per a res! El concepte d’utilitat és molt relatiu. La utilitat no sempre és pràctica i, sovint, allò que no és pràctic ens ajuda a tirar endavant amb la vida. Encara que sempre envegem les persones més concretes que nosaltres, encallades com estem sovint en utopies permanents. I a Hong Kong quan plou, també surten amb paraigües.
Nosaltres ens fem preguntes i l’expresident de la Generalitat, José Montilla, també se les ha fet aquesta mateixa setmana al voltant del Procés: “Quines millores ha produït per a la societat catalana? Que n’han tret de profit els ciutadans i les ciutadanes de Catalunya?” En un exercici de cinisme socialista, l’expresident es respon a si mateix i lamenta que una ideologia legítima hagi portat al patiment personal, sobretot d’aquelles persones que són a la presó “com a conseqüència dels seus actes”. Tornem-hi. Per si no ho hem entès, que l’independentisme ens fa curts de gambals. Les persones que són a l’exili o a la presó o pendents de judici han triat el seu destí èpic. Un destí que no té res a veure amb un estat reaccionari, repressor i guardià de la unitat indissoluble per la gràcia de Déu i de la Verge. Hi ha gent que té tendència a buscar-se problemes. Aquesta gent es diuen catalans. Es mereixen allò que els passa. Qui no se’ls busca, els problemes, no se’ls troba. Això ho sap Montilla i ho sap tothom. L’expresident té clar que el Procés no ha portat res de positiu a la societat catalana. Des del seu punt de vista jo entenc que no es pot llegir de manera positiva l’empoderament de la ciutadania, que durant molt de temps demostra com és capaç de defensar els seus drets i la seva llibertat d’una manera pacífica. Des del seu punt de vista és impossible entendre com ha estat de positiu obrir aquest meló que ha posat tothom al seu lloc d’una manera ben visible, acostumats com estem a les fosques de claveguera. “No estem millor”, diu Montilla. Però jo dic que saber-nos capaços de remoure els fonaments sí que ens fa estar molt millor com a societat. Esclar que potser no és pràctic. Però a moltes ens resulta menys pràctic encara assumir que hem de viure sempre damunt els mateixos fonaments podrits. És ben bé que cadascú veu les coses a la seva manera i l’Estat imposa els seus ulls, que per això té les porres.
Per acabar d’arreglar la setmana que encara no s’ha acabat, el rei ha inaugurat l’any judicial espanyol. ¿Com ens podem refiar de la justícia si ja va malament des de la primera frase? La fiscal general de l’Estat, María José Segarra, ha destacat com el sistema judicial ha sabut donar resposta a la delinqüència sexual (aquesta dona viu en un món que no és el meu) i com ha estat de rigorós afrontant el desafiament secessionista (aquesta dona viu en un món que no és el meu). Per això, perquè ho fan tan bé, la fiscal ens convida amb tot l’Estat repressor que té al darrere a acatar la sentència. I de passada qüestiona el sistema penitenciari català, com ja ha qüestionat abans la imparcialitat dels col·legues que treballen a Catalunya. Sobre la designació divina de les monarquies no es qüestiona res. És una feinada posar-ho tot en dubte. Jo ho entenc. Perquè si t’hi poses bé, tot es pot arribar a entendre. I si acotes el cap, no els dones tanta feina.
