No perdem el cap

Sembla que hi ha un fenomen anomenat hibernació psicològica que el pateixen persones que són a les bases espacials o polars i que viuen l’aïllament en situacions extremes. És una mena d’estalvi d’energia mental que també fa de mecanisme de protecció de l’estrès. Parteix de la idea que no té sentit voler controlar el que és incontrolable i que, per tant, cal reduir els esforços mentals. Per això aquests dies de confinament ens costa més pensar, confio que no soc l’única, i passem més temps buscant un pensament que la parella perduda del mitjó. Sabem que aquesta situació és circumstancial i que acabarà, encara que no sabem quan ni com. El que sabem segur és que sempre hi haurà individus que creuran necessari no hibernar ni ells ni els seus pensaments i que sempre és necessari estar atents a tota la informació. Per això no és estrany sentir com, en plena pandèmia, la Guàrdia Civil explica que ha pogut recuperar 30 quilos de taronges i de llimones que han estat robats i que han pogut tornar als seus propietaris. No hi ha cap dada que te'n puguis refiar aquests dies, ni de contagis ni de morts ni de mascaretes ni de respiradors, però aquests 30 quilos de cítrics són un exercici de transparència com fa temps que no vèiem. Jo no ho agraeixo especialment. Diuen que en l’aïllament o dormim massa o dormim massa poc. Jo sempre he pensat que dormir està infravalorat i que hi ha molts moments a la vida que el millor que es pot fer és dormir. O digueu-ne hibernar. Silenci.

L’escriptora alemanya Juli Zeh va escriure ja fa uns quants anys El mètode, un llibre que parla d’una distopia en què la ciència és la nova religió i la societat està hipercontrolada amb l’objectiu de mantenir el que “el mètode” ha aconseguit: erradicar totes les malalties. L’autoritarisme per mantenir “sana” una societat està absolutament justificat. És evident perquè no paro de pensar en aquest llibre i en les poques ganes que tinc de rellegir-lo. Aleshores sento una altra persona que no està confinada, en aquest cas el ministre de l’Interior espanyol, que diu que no descarta que la policia controli els nostres telèfons mòbils per comprovar que seguim les normes que exigeix la pandèmia. Afegeix, per a la nostra tranquil·litat, que si es fa ús d’aquestes dades sempre serà amb l’empara legal i judicial. La mateixa empara legal i judicial que ens ha protegit fins ara. El mateix monopoli. Hi ha una altra por que s’afegeix a totes les pors després de més de trenta dies de confinament: la por de sortir de casa. I això que no hi ha res més lluny de la nostra intenció que anar a robar llimones. Què ens hi trobarem, als carrers que ara estan tan buits? Què més ens controlaran? Què més serem capaços de vendre’ns?

Aquests dies moltes persones han hagut de tornar a la feina. Perquè el més important és la salut. N’hi ha moltes que han continuat exercint la seva professió amb tanta responsabilitat que, sense elles, literalment, la resta no sobreviuríem. Però les medalles són per a un senyor uniformat que parla de llimones. Res del que sentim o del que veiem ens genera tranquil·litat. Cap dels missatges que rebem ens infon una mica de pau. Al contrari. Com si no en tinguéssim prou amb cada pis sense balcó, amb cada angoixa, amb cada criatura que ja no pot més, amb cada mort que no podem acompanyar. Costa molt, aquests dies, pensar. Costa desfer-se del desànim que provoca no trobar-nos amb el nostre propi cap. Hi ha d’haver pensaments nous per quan tot això s’acabi. I haurem de tenir el cap més clar que mai.