No és una qüestió de sort
PeriodistaNo ho hem oblidat perquè fa molt poc. No ho hem oblidat perquè no ho oblidarem. No ho hem oblidat perquè continuem vivint als barris, als pobles i als carrers on ja vam votar. Fa molt poc. I no ho volem oblidar.
Avui és divendres, encara que sigui dimecres, dimarts o dijous. Ja és el dia de la loteria nacional espanyola. Però aquest divendres no és una qüestió de sort. Siguin quins siguin els resultats de les eleccions forçades, continuarem amb el 155 i veurem de quin color haurem de comprar les bufandes de Cap d’Any. La sort no depèn dels vots que es fiquen en una urna. La sort té a veure amb l’atzar. No és una sort que hàgim escoltat “desinfectar” o “liquidació”. No són paraules triades a l’atzar. Però és que fa anys que no calen màscares ni per Carnaval. Per això sabem que el resultat els ha de plaure. Va a gustos. La Junta Electoral sanciona TV3 per haver-se passat amb l’extensió de la informació sobre la manifestació de Brussel·les i no sanciona TVE per no haver emès el cartell de la CUP a la seva propaganda electoral. No és l’única diferència. Hem topat amb moltes altres. El groc, per exemple, el gran perjudicat respecte a altres colors que no han rebut les carícies repressives. No hi entenen, de modes.
L’últim dia de campanya ERC va fer un acte a Estremera, un lloc après per desgràcia. En un desert d’hivern, persones d’Hogar Social increpaven els assistents amb les cançons malsonants de sempre. Llibertat d’expressió i llibertat d’acció. Cridaven a fora els amics dels feixistes sentenciats que no entren a la presó. Cridaven davant d’una presó on hi ha persones que ni tan sols han estat jutjades, només declarades culpables. Però per raons humanitàries uns criden a fora i per raons deshumanitzades els altres resisteixen a dins. Els de fora són imbècils i no hi poden fer més. Als de dins se’ls considera fanàtics i rebels. Es decideix sense llei. Com en la voluntat d’escapçar candidats. Tot és el que sembla. Juguem amb unes normes imposades. No ho oblidem. Ja hem votat altres vegades. Votar vol dir que no guanyen totes les ideologies. Prou que ho patim. El sistema no és essencialment just, però és clar. Votar forma part d’una experiència de consciència per crear els espais comuns. Per enfortir una manera de viure. Canviar coses sempre remou, però les fractures te les fas quan caus amb mala sort. L’atzar.
Europa ens mira d’esquena. Europa té els ulls entelats. Han vingut eurodiputats que no han pogut visitar els presos polítics malgrat haver fet tots els tràmits. A Àustria s’acaba d’estrenar un govern de dretes amb l’aliança de l’extrema dreta. Europa és un assumpte intern d’Europa. Avui és divendres encara que no sigui divendres i Europa continuarà tenint un problema, malgrat els resultats d’unes eleccions extraordinàries (en el pitjor sentit de la paraula). Aquí, al sud, també hi fa fred. No s’hi val construir una unió envoltada només per una moneda. Si ara no arriba el temps de les persones pot arribar a ser massa tard. No es pot desinfectar la diferència. No som flams homogenis. No hi ha res més ordenat que voler abandonar unes lleis per aplicar valors. Els que no tenen a veure amb la insistent testosterona de l’orgull i la valentia. Les persones valentes no desafien els obstacles perquè no cal. Els obstacles són salvables. Si no, com viuríem? Com hem viscut fins ara?
Aviat farà un any que va començar aquest i ja serem en un altre any. Em trobo una amiga pel carrer i em diu que ni es recorda de l’última vegada que ens vam veure. Jo tampoc. Més d’un any segur. La fractura social té a veure amb el pas del temps. Perdem les amigues mentre intentem donar a l’abast. Però això és una cosa que ja estudiaran a les universitats. Fa un any i ho recordem tot. Hi érem quan les coses passaven. Hi som quan el present les fa vives.
Em tranquil·litza pensar que la sort no és aquí. No voldria estar en mans d’un destí. Avui no és divendres, el divendres l’escriurem nosaltres. Quan no ens calen llaços, és que som lliures.
