No és normal

Com es fa per viure escapant de la normalització de la injustícia? Acceptem viure amb allò que no està bé però que no ens afecta directament. Acceptem viure amb allò que no està bé i que ens afecta directament. Com ho fem per mantenir la utopia i acostar-nos a un món possible molt més just per a tothom?

Aquests són uns dies fràgils. Els nostres entorns estan tocats. Nosaltres, també. Si el sentiment d’impotència ens guanya la partida, el cos se’n ressent i l’ànima cau abatuda. Si ens venç la ràbia ens inventem la manera d’eliminar-la. Ens diem que els nostres anhels no la porten incorporada. Fem un pas més enllà. Hem de poder defallir però ens hem de poder refer. Per això tenim referents presents i passats. Per això són tan importants les persones amb nom i cognom que han posat la seva resistència al servei de la memòria col·lectiva. Tenim persones, homes i dones (massa dones silenciades per la història), que han decidit no acceptar servilment l’abús que els ha tocat viure. Actituds individuals que ens han fet avançar per assolir una vida més digna per a tants. Gestos multitudinaris que ens han donat la visió esperançadora del món. Normalitzem la injustícia però també la justícia. Per això ens permetem una societat amb determinats valors majoritaris (no, no ens desempallegarem mai d’una minoria disposada a regnar en la seva pròpia ignorància) i ens alegrem sistemàticament del relleu d’aquests homes i dones (ara no deixem que passin desapercebudes) que insisteixen en una manera de viure que ens dona forces i dona sentit a les nostres pròpies conductes. No som invencibles. Només som persones disposades a seure al seient que ens pertoca.

Hi ha qui pensa que fer una vaga no serveix per a res, que sortir al carrer i omplir el que és nostre no resol la situació, que les cassolades són bàsicament molestes i que res no canviarà si no és a través de la violència. El que serveix i el que no serveix es valora en funció del seu rendiment. Si les conseqüències d’uns actes no aconsegueixen modificar una situació, els actes són estèrils. El que no es té en compte en aquesta materialitat de les accions és que modifiquen la consciència. I és a través de la pròpia consciència, de la capacitat d’assenyalar la injustícia i de no conformar-s’hi, que es modifica l’entorn. Ara que ens l’arrabassen, som molt més conscients dels nostres drets. Tenim maneres curioses de reivindicar-los, certament, com a espècie. La simbologia esdevé tan necessària com buida, moltes vegades. Trobem la manera de fer valer el que és just mentre una altra part considera que és una provocació. Els canvis provoquen, cosa que no vol dir que siguin necessàriament injustos per a ningú. Un país no és aixopluc. Un país hauria de ser un projecte. Que difícil tot.

Shinzo Abe, el primer ministre del Japó, vol canviar la Constitució pacifista del seu país amb l’excusa del perill que suposen les amenaces de Corea del Nord. El pacifisme sí, fins que no. Els governants renuncien a qualsevol altra possibilitat de resposta. El món és aquest pastís tan mal repartit que només permet arribar a la conclusió nefasta que el millor per solucionar els conflictes és la violència. Això és profundament injust i trist. De la mateixa manera que pot semblar ingenu pensar que sense desigualtats segur que hi haurà pau. O que l’ésser humà pot deixar de ser un depredador per a l’ésser humà. Així doncs, ¿com ens rebel·lem contra això si encara som capaços d’imaginar-nos una societat més lliure i més feliç?

La Txell Bonet, companya del pres polític Jordi Cuixart, diu que està convençuda que l’oblit del poble no hi serà. Que per més temps que passin a la presó, no ens n’oblidarem. Si no oblidem, recordem qui som i què volem. Va de no normalitzar la violació dels nostres drets. Que no ens hi acostumem. Va de no cansar-nos en la resistència perquè el que més costa de mantenir és la justícia. I perquè l’única accepció interessant de la paraula normal és la que parla dels drets humans a un nivell universal.