28/02/2018

Ni una hora de treva

3 min
Ni una hora de treva

PeriodistaUn fred siberià ha tret el cap per casa nostra. Hem tancat bé les finestres i les carreteres. Estem protegits, en general. Però el que arriba de Rússia no és el fred. És l’obscenitat amb què s’anuncia un alto el foc a Guta, entre les nou del matí i les dues del migdia. Cinc hores de treva a l’est de Síria després d’un acarnissament brutal contra la població civil i un nou fracàs del Consell de Seguretat de l’ONU. Cinc hores com una concessió. Com si quedés humanitat. Com si no distingíssim l’aberració.

Guta Oriental s’ha convertit en un dels inferns a la Terra. Nens i nenes assassinats indiscriminadament es mostren als nostres ulls impotents. Homes i dones executats, gasejats, destruïts. Els refugiats que no arriben mai perquè moren a la guerra. Un corredor humanitari ha de permetre la sortida dels civils. Però de què va una guerra sinó de matar civils? ¿Com es pot crear un corredor humanitari si els han arrabassat tots els drets humans mentre esperen que una bomba els enfonsi sota la runa que amaga tanta vida per viure? Ni una hora ha durat aquesta treva que no ha començat. Els uns en culpen els altres, com sempre. Noves bombes cauen sobre les dones, els homes, les criatures a qui ha tocat la manera tradicional de destruir éssers humans i de no resoldre cap conflicte. Quina manca d’imaginació. La mateixa violència persistent que es presenta com l’única alternativa per superar obstacles i crear-ne de nous. Sempre la fortuna que genera vendre armament per atacar i per defensar-se. Cinc hores quan la pau demana tots els minuts del món. Per si a algú se li acut salvar-se, els trets comencen a primera hora del matí i ja no s’aturen. Més morts, més por i el silenci aterridor del món que no els acull als seus braços.

N’hi ha més. Com si no n’hi hagués prou. L’abús sexual que pateixen les dones i les nenes sirianes durant la distribució d’ajuda humanitària. Homes execrables que s’aprofiten de les necessitats més bàsiques per al seu propi gaudi en un món de guerra sense escrúpols que maltracta sempre el doble les dones. En la guerra i en la pau. Violacions sistemàtiques a canvi d’una engruna més de pa o d’una engruna a seques allunyen les adolescents dels centres de distribució d’ajuda per por a l’estigma social. No n’hi ha prou amb la humiliació personal. Cal reblar el clau una vegada més. I una altra, que t’has deixat violar. Tu. No ell, que t’ha violat. Han de ser mil reblades fins que la sang de les dones tingui prou veu per ser escoltada. Haurem de començar a escapçar les orelles incapaces d’escoltar-nos per evitar una sang que ja no ha de ser vessada. Haurem d’esgarrapar les entranyes dels dimonis i dels àngels que han travessat els segles per mantenir tants miserables.

Síria fa temps que és un infern a la Terra. No és l’únic. Nigèria. El govern d’aquest altre país en guerra confirma la desaparició de 110 nenes d’una escola atacada pel grup terrorista Boko Haram. On són les nostres nenes?, ens haurem de tornar a preguntar. Ara sabrem que les nostres nenes seran violades, obligades a casar-se, esclavitzades de per vida. Això si no és que els toca l’altra cara de l’horror i les cobreixen d’explosius. Explotaran com bombes humanes per destrossar el que encara ens quedava d’esperança. Estem rodejats de vides que no tenen ni una hora de treva.

Fa temps que visc sense anestèsia. Miro de saber com ho hem de fer per salvar-nos com a espècie. Mentrestant sento el dolor profund d’una ferida oberta i aquest fred que es mantindrà per més que, finalment, arribi la primavera.

stats