Estem tornant

Ha tornat el soroll. Literalment. La contaminació a la ciutat ha augmentat. La broma de les fases mitges es fa pesada i confusa i aviat tots correrem per anar enlloc. La sensació que ja s’ha acabat la pandèmia s’intensifica encara que la pandèmia no hagi passat. El més important és la salut però l’economia no perdona res ni ningú. El més important és l’economia. I uns tancs que es veu que necessita l’exèrcit espanyol i que serveixen bàsicament per posar-nos de més mal humor. La incertesa ja és prou esgotadora perquè a sobre ens l’amaneixin amb agrors conegudes, repetides i inútils. Afortunadament ja es pot tornar a comprar loteria i si toca podríem tenir, per fi, una piscina inflable. Això en el cas de trobar-ne encara alguna. El paper de vàter ha passat a la història. Ara, piscines. Demà, vés a saber. I sempre, sempre els tancs.

Cada dia d’aquests que passen fa més la sensació que tot el que havíem d’aprofitar d’una aturada mundial no ho aprofitarem i que la voluntat general, veïns del barri de Salamanca a part, és tornar a la normalitat normal. Que la roda continuï girant i que els mals col·laterals del moviment atàvic siguin novament acceptats. Qui es recordarà de les residències quan puguem recuperar la vida en què no sabem què fer-ne de la nostra gent gran? Qui tornarà a pensar en la solitud dels vius quan perden un ésser estimat? Quan s’activaran els desnonaments en massa ara que la crisi ja mossega i s’han de recuperar les inversions? Qui demanarà explicacions sobre les polítiques contra el canvi climàtic quan el plàstic s’ha tornat tan suposadament necessari? Qui patirà més la conciliació familiar si les escoles no obren? Qui aplaudirà el personal sanitari quan reclami els seus drets laborals? Quants reptes nous per fer un món millor s’afegiran als vells i què pensa cadascú sobre què és un món millor? Amb pandèmia o sense s’acumulen preguntes. La qüestió és tenir feina mental. Fa basarda pensar en com es va allunyant la possibilitat de viure d’una altra manera i veure com s’apropa la de viure com sempre però en condicions pitjors. Encara es fa estrany veure en sèries, pel·lícules o documentals la gent entrant i sortint de casa quan vol, anant a comprar sense mascaretes, trobant-se en un restaurant per sopar o veient un concert. Que si ho he entès bé, es pot anar amb avió, on hi ha una distància de seguretat nul·la, però no ens podem asseure en una fila de butaques d’un teatre les unes al costat de les altres per seguretat. Algun dia també haurem de parlar del valor que donem a la cultura, ara que no hem parat de consumir-la en les seves formes múltiples. Qui sap si la solució és posar tancs a qualsevol creació i esperar a veure si cola.

Fa dies que penso que fa pocs mesos que corríem pels carrers protestant contra una sentència injusta mentre els cossos policials ens rebien amb els braços oberts per protegir la democràcia i la independència judicial. Els mateixos que ara diuen que ens protegeixen a nosaltres. No deixa de ser irònic que hagi estat precisament el conseller Buch el que ha tingut un protagonisme més rellevant aquests dies al nostre país. Però de la investigació més gran de la història que s’havia de fer als Mossos no se’n parla. I això que han tornat les hòsties. Deu haver quedat aturada també per la pandèmia i no s’ha especificat en quina fase es reprèn. Depèn de Madrid, esclar. Però ara és temps de virus bacteriològic. I les bactèries es combaten amb tancs.

Hi ha moments que penso que no és tan mala idea quedar-se una temporada més confinada a casa.