27/12/2017

Les dones no volem caminar menys

3 min
Les dones no volem caminar menys

L’anàlisi de les dades dels smartphones de més de 700.000 persones de tot el món ha revelat que les dones caminen menys que els homes cada dia. Segons aquest estudi de la Universitat de Stanford, no és un problema de mandra. La conclusió està relacionada amb la seguretat.

“Els homes tenen por que les dones es riguin d’ells. Les dones tenen por que els homes les matin”, diu l’escriptora canadenca Margaret Atwood (ara de moda gràcies a la televisió). Per això les dones caminen menys. A gairebé tots els països del món. Les dones paguen transports per sentir-se més segures. Els carrers no sempre són nostres. Però ja fa temps que les dones hem començat a caminar amb fermesa. Aquest 2017 que s’acaba la revista Time no ha dedicat la seva portada a una sola persona sinó a totes les dones de la campanya #metoo. Per la rellevància espectacular que té el fet d’estar totes juntes en una sola veu. L’assetjament sexual contra les dones és un abús que es perpetua incessantment i que no es denuncia per les llargues pors que omplen el camí. Aquest clam mundial hauria de posar en marxa tots els dispositius per evitar més maltractaments. S’ha d’exigir urgentment el canvi del sistema masclista vigent. És l’única manera de poder ser portada per qualsevol cosa i no només per la valentia de reivindicar-nos com a persones.

S’acaba l’any i el feminisme forma part de la vida de molta més gent. La majoria són dones, certament, però cada vegada hi ha més homes que han entès que aquesta és la lluita de tots. Que tots hem de fer les mateixes passes, caminar igual. Si no, de què serveixen les altres reivindicacions si la principal no la tenen en compte? El feminisme és prioritari. Els catàlegs de joguines són inundacions d’estereotips que posen barreres a qualsevol diferència. Per què ens obstinem a crear prejudicis quan en el món infantil encara realment tot és possible? Quins valors perversos estem traslladant a qui s’obre per primera vegada a la vida? Cuidem-nos tots de tots. Però que el pes de la cura no caigui sobre les nenes, sobre les dones. Només amb aquesta premissa hi ha la possibilitat de deixar d’agafar un taxi per no haver d’anar corrent tot el camí i amb el cor a mil.

Els editors del diccionari nord-americà Merriam-Webster han escollit feminisme com la paraula de l’any. És la que ha tingut més consultes. Quina casualitat, ara que som a l’era Trump, paradigma del masclisme presidencial (que, malauradament, comparteix honor amb tants altres mandataris mundials). A Barcelona, a Arturo Pérez Reverte li donen premis. El Barcino de novel·la històrica, concretament. Al jurat hi havia cinc membres. Només una dona. Pérez Reverte, un home que diu que “ja no queden dones com les d’abans”, insisteix a viure en present una de les seves novel·les. Qui vol viure en aquest passat? Però quan no és això és allò. L’última és la del bisbat de Còrdova (ara que som Nadal trobo apropiat parlar de bisbes). Què ha fet el bisbat? Ha instituït el premi Madre y Maestra de Vida, destinat a aquelles alumnes de la Universitat de Còrdova que decideixin no avortar. Crec que el premi no consisteix en la conciliació entre la vida professional i la familiar des del moment del naixement. I quina mania que tenen els bisbes amb les criatures. I amb les mares. És com si jo estigués obsessionada amb el golf. No té cap sentit.

Caminem menys però sabem per què. Acabem l’any i encara una altra dona ha estat assassinada. I una altra. Una de sola ja serien moltes. Si en maten a una, ens maten a totes. A totes les persones. És igual si són aquí o allà. A tots els països del món assassinen dones per ser dones. A tots els països del món les dones són assetjades amb violència. El 2017 s’ha trencat encara més el silenci, i els atacs contra les dones no tenen la complicitat que els feia impunes. Però tenen la tolerància estructural en què vivim. Queda molt per fer i per explicar. També per celebrar que aquest any que començarem només pot tornar a ser feminista. I així fins a la plena igualtat.

stats