La democràcia no fa pont
Dilluns va començar la campanya electoral. Dilluns els presos polítics es dividien en llibertat i captiveri. Dilluns les garanties de la democràcia tampoc no van aparèixer. Qui les espera? La ministra de Defensa, María Dolores de Cospedal, ha dit que aquestes eleccions “s’han convocat perquè guanyi el constitucionalisme”. És gairebé un espòiler, si no fos que a hores d’ara sabem que hi ha girs de guió inesperats. Perquè Cospedal oblida que als catalans ens agraden molt les urnes. Tant, que si miren d’arrabassar-nos-les posem el nostre propi cos per defensar-les. Hi ha detalls que no tenen importància. Però soc capritxosa amb els records.
Dimarts el Tribunal Suprem espanyol retira l’ordre europea de detenció del Govern exiliat. Els primers cotxes enfilen cap a Brussel·les. A la mani. ¿Què vol dir “Mira, ara sí, que els detinguin a tots” i després “Mira, saps què, millor que no, que no els detinguin, que ja els detindrem aquí, que els nostres tribunals ens agraden més”? Una nova decisió política que pren la justícia imparcial. Els cotxes continuen el seu camí cap a Brussel·les. La Constitució espanyola es lloa com una aparició mariana, quatre homes estan tancats a la presó per les seves idees, mentre que les idees dels que pensen que el millor és viure en el temps pretèrit són aplaudides. Fer reformes és un pal. Hi estic d’acord. Un trasbals. No cal tocar-ho. Si tampoc no s’hi està tan malament. Prou feina tenen suprimint totes les lleis que es decideixen a Catalunya. No fem res ben fet. Ni tan sols l’autocrítica. Però els constitucionalistes tampoc no estan contents. Hi ha massa llibertat, massa mobilització ciutadana, massa adoctrinament. Els tranquil·litza Xavier García Albiol, que diu que “l’independentisme és una moda”. Som tan volàtils que ens enganxem al vermut i a l’independentisme fins a avorrir-nos. Al feminisme, també. En fem samarretes, mocadors, xapes. Som consumistes compulsius. El ramat que es vesteix amb banderes per abandonar-les si es presenta un discurs tan engrescador com el de la unitat d’Espanya. O el de la negació del canvi climàtic. O el de decidir que Jerusalem és la capital d’Israel.
Dilluns vam rebre. Mantenir en presó preventiva Junqueras, Forn, Sànchez i Cuixart i alliberar la resta de consellers ens va tornar a regirar l’estómac. ¿Com se’n van els que marxen i com es queden els que es queden? La consistència de la raó arbitrària a l’hora de prendre aquesta decisió té menys pes que una de les fulles que cauen a la tardor. A Brussel·les també s’hi arriba en tren. I en avió. Són dies que avancen i acosten la data de les eleccions. La Junta Electoral espanyola és implacable. Els musclos es mengen amb les patates fregides. Les patates fregides són grogues. A Bèlgica el groc no està prohibit. A TVE no els agrada la campanya de la CUP. M. Rajoy no entén que li preguntin si es presentarà a la reelecció: “No he fet res dolent”. L’autocrítica espanyola mola més. Són les coses que passen mentre el compte enrere ens serveix en safata una incertesa inquieta. Desassossegada. Tot es fa en desigualtat de condicions. Però votem quan ens deixen i quan no ens deixen. No fem reformes. Som les parets mestres de la llibertat. Aguantem, que ens hem fet forts. M’encanta la xocolata. La belga també. Antena 3 Noticias tradueix malament una pintada d’Arran que diu “Destruïm l’herència del franquisme” per “Destruïm l’herència de la Constitució”. El català no és tan fàcil com sembla. Té les seves trampes.
Seguidors de modes i despertadors de fantasmes. Heus aquí els que van a Brussel·les i els que es queden per força perquè no tenen llibertat per viatjar. S’endinsen en una Europa que no ha tingut temps de pintar fantasmes. El feixisme ve despert de casa i és palpable, encara que la nova política tingui una visió més esotèrica. L’independentisme ha posat l’esquerra en un laberint. Si ho pregunten, segur que troben la sortida. A Brussel·les ja es poden quedar totes les cols. I els barrufets, també.
