25/07/2018

Apagat per vacances

3 min

Periodista i escriptoraDesconnectar. Aturar-se uns dies. Unes setmanes. Frenar el ritme que ens manté durant onze mesos en alertes constants. Com si el món no pogués girar sense que nosaltres ens n’assabentéssim. Com si no girés sense els nostres comentaris a les xarxes socials. Com si no es pogués llegir un llibre a la platja, o al pis de l’agost en silenci, o al vespre fresc de la muntanya sense dir res a ningú. Ni que t’hagi entusiasmat. Ho pots explicar al setembre. Fent un cafè. Un te. Un suc verd. Un whisky doble.

Per què trobem les vacances tan extraordinàries? Com hi arribem amb aquestes ganes i aquesta necessitat? Ens aturem, amb sort i vacances pagades, durant un mes, si és que no som autònoms o anem malvivint en el mercat laboral de contractes temporals i precarietat. Si el preu del lloguer o la hipoteca ens permet fer algun viatge. No cal anar gaire lluny. Només canviar el paisatge, perquè el paisatge ens canvia la rutina i ens recorda que ens hem despertat i no hem d’anar a treballar. Perquè un nou paisatge ens aclareix la vista. Fins i tot si ens agrada molt la nostra feina som capaços de gaudir molt de les vacances. De fet, per poder continuar fent bé la nostra feina, necessitem aquesta aturada. Carregar piles, en diuen. En una expressió que ens acosta més a una màquina que es va apagant per culpa d’una bateria que s’ha quedat sense força si no es carrega de nou. Les vacances ens semblen extraordinàries perquè funcionem durant l’any en un exercici de precisió i de responsabilitat. No som màquines però se’ns imposa un ritme frenètic de presa de decisions, de girar l’esquena a la contemplació i de ser prou productius per merèixer el nostre lloc al món. Encara hi ha qui pensa que la feina ens dignifica, però naixem dignes sense haver començat a treballar. Embogim sovint en l’exigència laboral de la competitivitat i ens allunyem de viure d’una manera més solidària i menys estressant. I les xarxes. Les maleïdes xarxes. Una addicció contemporània que ens té enganxats en una teranyina. Som preses ja devorades. Però ens mantenim a la teranyina, creient que encara no ens han engolit del tot. Per al bo i per al dolent, tant és. No es tracta d’un judici. És només una reflexió. De quan t’atures i comences a pensar en com vivim i en com volem viure.

Desitjo sort a tothom que hagi d’agafar un avió. No es pot tenir paciència en el món dels aeroports ni en el de les companyies aèries. És un despropòsit que cada any augmenta. Ara ja no són només els retards sense explicacions ni els controls de seguretat irritants. Ara és haver de facturar-te tu la maleta i d’aquí poc pilotar l’avió. Són els monopolis i els beneficis empresarials que es planten davant teu com una qüestió irresoluble. I contra els quals tu no fas res. Perquè vols el bitllet més barat i t’has acostumat a la negligència. I si no t’hi vols acostumar hauràs de parlar amb màquines, aquestes sí, literalment, que et diran que el món d’avui no està fet per a ningú però que el món d’ahir era encara pitjor. I la gent passava els estius a 30 quilòmetres de casa si és que sortia de casa per passar l’estiu.

Les vacances no haurien de ser una oportunitat per fer tot allò que no podem fer durant l’any. Hem de poder fer coses durant l’any. Canviar de paisatges de tant en tant per obrir una finestra nova que ens recordi que som éssers humans i no màquines que hem de carregar piles per continuar funcionant. De vacances també funcionem. Encara que no ens passem el dia opinant i gaudim del silenci en un món ple de soroll. Passeu-ho bé. Sempre.

stats