L'any que comença

Quan l’argument per defensar-te és matar, és que hem anat molt enrere

L’any ha començat tan bé que amb una mica de les restes de la ressaca Donald Trump pot semblar quasi d’esquerres. És el perill que en surtin molts com ell, que sempre hi ha la possibilitat de millorar el despropòsit. Hi ha persones que diuen que “aquests”, almenys, no enganyen. Si això és un avantatge, anem ben servides. Potser és qüestió de començar l’any enganyant-nos una mica, per fer-lo digerible ara que en queden tots els mesos. Jo he provat de respirar fondo i, de moment, no me’n surto. I això que havia demanat paciència.

Potser és qüestió de començar l’any enganyant-nos una mica, per fer-lo digerible ara que en queden tots els mesos

Al Brasil han estrenat el 2019 amb un president de discurs tan elevat que posa Déu per sobre de tot. Llàstima que a Jair Bolsonaro l’hagin votat persones. Tanta gent aplaudint un discurs que va exhibir com un dels eixos principals del mandat la lluita contra el feminisme fa venir ganes de fer una Mafalda i baixar del món. Les xifres de feminicidis al Brasil són espantoses, amb una violència estructural masclista que no necessita cap suport governamental. Si a això hi afegim la flexibilització en la compra d’armes, un dels altres eixos que aquest individu considera necessaris per al país, tot fa pensar que qui governa és directament la guerra. I és així. Quan l’argument per defensar-te és matar, és que hem anat molt enrere. Naturalment, Donald Trump ja ha felicitat Jair Bolsonaro, amb qui té tantes coses en comú que només falta que el brasiler es tenyeixi els cabells del color impossible del president dels EUA. Encara que amb tanta nostàlgia per les dictadures jo només hi veig el gris en tots els seus caps.

Aquest feixisme és tan vell com els no arguments de l’esquerra per fer-hi front

Es parla de neofeixisme però aquest feixisme no és nou, tonalitats de cabells a banda. De fet, aquest feixisme és tan vell com els no arguments de l’esquerra per fer-hi front. El 2018 l’hem tancat posant-nos les mans al cap amb els de Vox i donant-los tanta veu que no cal que inverteixin ni un cèntim en la campanya. L’independentisme català i el feminisme universal estan traient aquesta gent de la cova i sobre nosaltres recau la responsabilitat de fer-los fora. Potser pensen (qui pensa?) que una solució és tornar a callar. Conformar-nos amb una autonomia de trens amb retard i noms inútils per a un aeroport que ja tenia nom i acceptar resignadament que cada any han de morir unes quantes dones per culpa del masclisme i que si cobrem menys per alguna cosa deu ser. Que abans no estàvem tan malament i aquesta gent només maltractava el seu entorn i no tota la societat. Res no va millor a l’Amèrica de Trump ni anirà millor al Brasil de Bolsonaro però, com ho expliquem? Si no n’hi ha prou repassant la història per comprovar els desastres i no hi ha límits a l’hora de defensar programes plens d’ignorància, com ens ho farem? Com podem lluitar contra la injustícia si aquesta s’asseu als Parlaments per dictar les lleis i manar els jutges? ¿Ens enfrontem només a l’extrema dreta o a tot un sistema que en lloc de ser un revulsiu mira d’acomodar-la a la democràcia, normalitzant-la com una opció possible?

Sort que els bons propòsits aquests dies encara ens ocupen el cap. Personalment ens queden una pila de coses per fer. O per deixar de fer. Tenim tants mals hàbits que els bons s’han convertit en quimeres de principis d’any. Tot i així ens omplim els pensaments de voluntat i esperem que la voluntat ens duri una mica més enllà del gener. Segurament és millor començar així que donar-ho ja d’entrada tot per perdut. I ben pensat, si posem fil a l’agulla és possible que acabem teixint alguna cosa. Ni que sigui un sopar entre amics que ens reconforti amb la humanitat. I recordar tots els que falten a taula.

EDICIÓ PAPER 19/01/2019

Consultar aquesta edició en PDF