El menjar no es llença

No he sentit el discurs del rei ni he menjat canelons. No m’agraden cap de les dues coses, tot i que em veig més capaç de menjar canelons. Voldria acabar l’any amb una mica de pau estomacal però sucumbeixo a les neules, als polvorons i a llegir notícies desagradables. Miro de pair tot el que ha passat el 2018 però desisteixo. Es necessiten anys per pair un sol dia. El nostre ritme no està fet per als humans.

Mengem i hem menjat. Mengem per sobre de les nostres capacitats i llencem menjar per sobre de la nostra consciència. La culpa no la té el Nadal. És així tots els mesos. Ens excedim en allò d’“uns tant i els altres tan poc”. Sempre tenim molt més del que realment necessitem. No hi ha fre ni en la quantitat ni en l’exigència. Volem les pomes brillants i perfectes. A Noruega, quan els propietaris dels arbres veuen que tenen una collita excessiva, recullen totes les pomes i les que els sobren les deixen en bosses perquè d’altres les puguin aprofitar. Així eviten que es podreixin a terra, encara que no en treguin cap benefici. Encara que jo penso que hi ha benefici en el fet d’oferir pomes a desconeguts abans que llençar-les perquè no se’n trauran diners. A Catalunya hi ha una organització, Espigoladors, que tampoc permet que el menjar es podreixi a terra. Espigolen els camps per recuperar la fruita i la verdura que es descarta, per motius tan diversos i tan perversos com el descens de vendes o les raons purament estètiques. Volem les pomes brillants i perfectes. La resta, les descartem. Ens hem acostumat al menjar que ens entra pels ulls i ens hem oblidat de la gana. Els espigoladors aprofiten el menjar que no vol ningú i creen consciència sobre allò que estem fent molt malament. Els espigoladors són voluntaris. El benefici és social. Altra vegada. El bé curra gratis. El consumisme, tan extrem en aquests dies de festes, ens encega. No volem veure les etiquetes de fabricació dels productes. Volem els productes. Encara que sapiguem que el món només canvia si nosaltres canviem els hàbits i modifiquem les prioritats. Som esclaus dels privilegis. No som els nàufrags. Fa anys que havia sentit a parlar dels espigoladors en la pel·lícula magnífica d’Agnès Varda Els espigoladors i l’espigoladora (2000), que presentava els personatges al marge dins la nostra societat de malbaratament. Les persones que viuen de les restes. Del que rebutgem. Del que ens sobra. Ens falta molta humanitat quan convivim amb aquestes diferències d’una manera absolutament normalitzada. No som nosaltres, pensem. És que tot està muntat així. I és cert que el monstre és gegant, però encara sobreviu l’empatia i la responsabilitat. ¿No es pot guanyar mai la partida? ¿No és també real el costat bo?

Ens espera un any nou ple de reptes i d’errors per repetir. Haurem de recollir la fruita madura i la imperfecta. Haurem d’alimentar-nos d’esperança i de canvis. Tenim la possibilitat de bons records i de moments feliços. Ho criticarem tot com si nosaltres fóssim capaços de no equivocar-nos. Tornarem a caure en els excessos. Veurem les persones al marge. Ens regalarem descarregar-nos una mica de culpa. Coneixerem noves iniciatives apassionants i velles maldats actualitzades. Discutirem amb vehemència i tindrem dies silenciosos de taps a les orelles. Els cops que puguin tenir les pomes no les fan immenjables. Comprarem més del que necessitem i ho reforçarem amb la idea que cal viure el present. Hi ha tantes bones idees com excuses poc treballades. Hi ha idees que tenen un aspecte pèssim i la gent les compra. Això, a les pomes, no els passa.

EDICIÓ PAPER 17/03/2019

Consultar aquesta edició en PDF