Homenatge a la música
A la compositora i cantant Melody Gardot la va atropellar un cotxe quan ella anava amb bicicleta per Filadèlfia. Tenia 19 anys. Després de l’accident va trigar mesos a poder parlar i encara més a caminar. Un neuròleg li va recomanar la música com a teràpia i ella, que des dels 16 anys tocava el piano en bars per guanyar uns diners, s’hi va posar. Des de l’habitació, mentre es recuperava de lesions molt greus, va gravar el material per al seu primer disc. Des d’aleshores ha fet més discos, ha viscut en moltes ciutats, ha après moltes llengües (que parla amb una fluïdesa molt poc estatunidenca) i fa una música en directe que et posa la pell de gallina. En el seu concert recent al Festival de la Porta Ferrada, ens vam sentir molt afortunades les que vam poder oblidar la calor i el soroll de tot l’any gràcies a la seva veu, a l’humor i a la música exquisida que ens regalava tota la banda. Melody Gardot, una dona jove, ja no camina amb bastó però es cansa i al final, exhausta d’aguantar sobre uns talons impossibles, demana una cadira per seure. Agraeix a la música tot el que li ha donat i nosaltres li agraïm a ella una nit memorable. Per més que ens convidi a fer els cors, ¿qui opta per executar aquesta insensatesa al costat de la seva veu de vellut? Però el que fa, en realitat, és convidar-nos a viure la música també per dins. Com la vivim la majoria de nosaltres sense saber fer-la ni interpretar-la. Perquè no hem tingut un accident que ens ha deixat mesos i mesos sense poder moure’ns, però tenim també en la música aquest espai de salvació constant.
Com a preludi de les vacances d’estiu, sempre acostumo a anar a uns quants concerts. No és que durant l’any no escolti música o no vagi a concerts, però coincideix que som en plena temporada de festivals i que fa una temperatura que convida a l’aire lliure. Ni que aquest aire sigui tan poc lliure ni que faci tanta calor. Al Festival Cruïlla hi vaig deixar litres de suor mentre milers de persones ballàvem tot el que es podia ballar i en sortíem somrients sense pensar en el mal de peus i de cap de l’endemà. Havíem fet la nostra teràpia d’alliberament físic i de cridar cançons, aquí amb menys problemes, no perquè la música fos més dolenta sinó perquè se’ns sentia menys individualment. Ens deixem anar amb melodies estrangeres i locals i fem certa la suadíssima universalitat del llenguatge musical. Però és que, vingui d’on vingui, ens connecta a diversos llocs i estats mentals. La música ens emociona. I entre tant de cinisme, també universal, que algú ens emocioni fa que el seu valor encara sigui més preuat.
El neuròleg Oliver Sacks va escriure un llibre, 'Musicofília, històries de la música i del cervell', en què explora les diferents conseqüències de la música en les nostres vides. La música per bé i per mal. Un metge a qui li va caure un llamp va necessitar imperiosament posar-se a tocar el piano i un crític musical va acabar patint convulsions cada vegada que anava a un concert, així que va haver de deixar d’escoltar música per sempre. Un pacient amb epilèpsia va comprovar que no tenia mai cap atac mentre tocava un instrument i d’altres no poden suportar determinats tons, per greus o per aguts. El que està clar, com diu Sacks, és que “la majoria de nosaltres reproduïm fragments musicals de manera incessant dins el nostre cap”. Per això, on sigui que ens porti el viatge, sempre ens acompanyarà la música.
Melody Gardot va recitar Antonio Machado al final del concert. Va ser una manera de recordar-nos que, com ella, nosaltres també aprenem cada dia a caminar.
