No plou ni poc
No plou. Aquest és el tema. D’això és del que ens agrada parlar realment als catalans. Tenim una fascinació per la meteorologia que qualsevol diria que podem modificar les tempestes només de pensar-hi molt fort. He sentit a dir que el temps és el tema perfecte perquè no compromet. Jo he vist parelles trencar-se per no posar-se d’acord entre vacances on fa més fred o on fa més calor. El temps tampoc és el tema perfecte. Jo, de vosaltres, als ascensors, callaria.
Però és que fa molt de temps que no plou. La sequera ens està buidant els pantans. No hi ha bolets. La contaminació augmenta. La pluja de tardor s’amaga. Encara algú trobarà en el prec el consol que pot arribar a caure aigua, o algú altre ho aprofitarà per estendre piles i piles de roba al sol. La pluja és necessària. No és política. Però no és forassenyat pensar que es pot culpar els independentistes de la sequera. Com el fiscal superior d’Extremadura, Aurelio Blanco, que relaciona la mort del fiscal superior de Catalunya, José María Romero de Tejada, amb el procés sobiranista. La tensió viscuda no és bona per a la salut. Hi estic d’acord. Per a cap de nosaltres. Però la tensió que es viu segons el pensament de cadascú és diferent. El que vol dir el fiscal superior d’Extremadura és que el que ell entén com a desordre genera tensió. Quan la crisi estava en el seu apogeu, la gent perdia la feina i la casa, i la salut se’n ressentia també fins a la mort. L’economia està íntimament relacionada amb la salut. Excessivament, diria jo. La vida és tensió. L’ordre de què parlen alguns és el pitjor que els pot passar als altres. Hi ha gent que prefereix anar de vacances a un lloc ben fred a l’estiu. A alguns els resulta molt més confortable viure amb unes goteres perpètues que canviar de casa. Però tothom té dret a canviar de casa. De fet, ja seria molt, moltíssim, si tothom tingués dret a una casa. Encara que de moment de goteres sembla que no en patirem. Que hi ha sequera.
Estar preocupats no és bo per a la salut. Conformar-nos, tampoc. Fa una estona que no sento allò de: “Ara ja no va d’independència. Va de democràcia”. Aquesta mena de mantra que vol sotmetre la voluntat de molta gent a la sequera. Per què ho separem? Justament perquè va d’independència estem perdent la democràcia. No cal que ens n’avergonyim ni cal treure pit com un mascle alfa, però va d’independència i volíem votar en democràcia perquè no és excloent. Esclar que no som normals. “Que torni la normalitat” sona a sentència de mort. La vida és tan avorrida que surts a veure què cal fer per excitar-la. T’apuntes a una revolució però com que no acaba de reeixir te’n tornes cap a casa i et conformes amb un “L’important és poder votar amb garanties”. Que ens prohibeixin cartells, pancartes i colors, que ens diguin què podem dir i què no, que insisteixin en la conveniència de tapar totes les seves vergonyes amb les banderes alienes és perquè va d’independència. No ens recomanen abandonar el deliri, ens obliguen a desistir sota amenaces de tot tipus, utilitzant la repressió per representar els qui pensen que les lleis hi són per complir-les i per aplicar la clemència contra els culpables. Continua sense ploure, arriba un fred polar i després àrtic. O al revés. Jo no hi veig la diferència. Va passant el temps i les portes de la presó no s’obren ni per als polítics ni per als immigrants i l’ordre crea cada vegada més tensió.
El cas de “la manada” tampoc va de judici mediàtic. Va de violació. “Probablement no són model de res, poden ser veritables imbècils, però són bons fills”, ha dit un dels advocats defensors dels acusats. Després de la prèvia, imagino que per ser un “bon fill” n’hi ha prou amb no violar la teva mare. Imagino també la nit de l’advocat pensant en el seu argument de defensa. Es pot ser imbècil i ser un bon fill. Bingo. En canvi, qui ha de defensar que “et poden violar i te’n pots refer” ho té molt més complicat. Perquè si te’n pots refer, malament. I ves a saber si ets bona filla.
A tothom li hauria d’agradar la pluja. Deixa aquella olor que et sembla que és possible respirar. Que plogui, que plogui...
