Ens hem de continuar entrenant

La presó és un altre exemple de desigualtat

La setmana passada vaig anar a veure en Raül Romeva a la presó de Lledoners. Al Raül se'l veu molt fort en tots els sentits. Faig broma sobre el seu estat físic i li dic que jo m’he saltat el gimnàs per anar-lo a veure. Com que només hi vaig un cop per setmana, ja ho deixo per a la que ve. Li sap greu. A mi no tant. Li dic que ho recuperaré. Jo puc triar. Ell no. Tot i així, se'l veu distret, a la presó. Encara que les paraules sonin terriblement inexactes per a un context tan injust.

A Lledoners hi ha els companys polítics i prou activitats. No puc deixar de comparar la situació dels homes amb la de les dones preses. La presó és un altre exemple de desigualtat. Penso en la Carme i la Dolors. D'elles se'n parla menys, les veiem menys, en sabem menys coses. Li expresso la meva ràbia també en aquest sentit al Raül, que hi està d'acord. És un home que ha lluitat per la igualtat i que, a més a més, hi creu. De fet, està molt preocupat per l'auge d'aquest antifeminisme tan perillós que estan creant (recreant, perquè no és nou) l'extremadreta i la dreta no tan extrema. L'odi cap a les reivindicacions feministes, necessàries i legítimes, és el mateix odi cap a la democràcia que farà d'acusació popular en un judici venut. Vox aprofitarà els altaveus, com s'aprofita de les deixalles del seu pensament. Qui es posi al seu costat es delatarà com a militant d'una ideologia que no hauria de cabre en la democràcia ni en un judici com a acusadors sinó com a acusats. Però és evident que les feministes ho estem fent bé si aquests defensors de la caverna han de sortir a defensar el seu sistema de valors. Pateixen que no se'ls acabin els privilegis. I la impunitat. Que continuïn comptant amb nosaltres per patir, doncs. Impunitat zero.

Penso en una altra dona que viu en una altra presó absolutament injustificada. La Tamara Carrasco. Encara amb mesures cautelars tot i que l'Audiència Nacional ha deixat d'investigar-la, està confinada a Viladecans, d'on només pot sortir-ne per anar a treballar. Se li han vulnerat tots els drets i ha d'esperar que el sistema judicial es decideixi a treure-la d'aquest malson que encara pot durar molts mesos. Un altre càstig exemplar d'un estat que té com a eina principal saltar-se totes les lleis que suposadament defensa.

“Hem d’assumir que som a la presó. Que som on som. No on ens agradaria ser”, em diu el Raül. Parlem de la realitat fredament. Però no hi ha gens de gel en aquest aire. Està convençut de no haver comès cap delicte i està convençut que ho tornaria a fer. També ell, com els altres, sap que no hi haurà un judici just. Què fem?, li pregunto. Surt la Rebeca Solnit a la conversa i el seu llibre magnífic i necessari 'Esperança dins la foscor'. Solnit s'ha convertit en una mena de guru per a molts de nosaltres. Ajuda a veure els esforços que ens semblen inútils amb una perspectiva molt més justa. "Solnit fot una hòstia als derrotistes", em diu quan parlem de la lliçó del llibre. Completament. Això és el que fa Solnit. "Els catalans no ens podem permetre més ser uns derrotistes preventius, els 'tribuneros' de torn. Apugem-nos l'autoestima. Sabeu què hem fet?  Hem capgirat la història!" Sí, això diria Solnit. Si no fos que el Raül té el cap tan pelat, per un moment semblava que parlés amb ella.  

Abans de marxar m'explica que ell, com a esportista, s'ha frustrat sovint per no haver arribat als objectius tot i haver-se entrenat molt. Però això no el limita per continuar entrenant-se. Una altra vegada Solnit. No podem deixar d'entrenar-nos. Tot i així, jo estic molt contenta d'haver-me saltat el gimnàs.

EDICIÓ PAPER 17/02/2019

Consultar aquesta edició en PDF