03/01/2018

De qui és el temps?

3 min
De qui és el temps?

PeriodistaCom cada any nou, s’acumulen les llistes mentals de propòsits. No volem repetir els mateixos errors que hem comès l’any anterior. Tant és. Repetirem els anteriors i en cometrem d’altres que encara no hem tastat. No en tenim mai prou d’equivocar-nos. Però això és perquè el que se’ns demana és massa exigent. Només la naturalesa és perfecta i nosaltres fa molt que no som naturals. Com els iogurts.

En una enquesta feta per l’Ajuntament de Barcelona, els nens i les nenes d’entre 10 i 12 anys de la ciutat responen que el que més troben a faltar és temps lliure. Aquesta demanda hauria de resultar molt desconcertant. És una ambició adulta. De fet, és el principal propòsit de la gent que té feina, remunerada i no remunerada (tantes dones que treballen de franc). Bona part de l’activitat dels nens i les nenes de 10 a 12 anys hauria de ser avorrir-se, un exercici socialment mal vist però que genera uns beneficis notables. En l’avorriment el temps passa diferent, es torna palpable. Es desenvolupa una presa de consciència de com el fem servir i de com preferim viure’l. En la infància ens ordenen el temps i ens pensem que quan ens fem grans el podrem ordenar nosaltres. Però les activitats extraescolars s’allarguen fins molt després de deixar d’anar a l’escola. Les nenes i els nens que ara consideren que tenen poc temps lliure el trobaran a faltar tota la vida. El que és preocupant és que s’hi trobin en una edat en què hi hauria d’haver temps per a tot. Per avorrir-se descaradament, també.

A la Hart Plaza de Detroit, als EUA, hi ha un monument titulat Transcending que és un homenatge al moviment obrer. Entre les moltes frases que s’hi poden llegir hi ha un eslògan del segle XIX que reivindica les 8 hores de jornada laboral. “8 hores per treballar, 8 hores per dormir i 8 hores per fer el que vulguem”. Aquesta distribució diària del temps respon a un objectiu empresarial. Des dels anys 50 fins a l’actualitat, més de la meitat de la població de Detroit ha desaparegut a causa de la crisi de la indústria automobilística, el motor, mai més ben dit, de la vida econòmica de la ciutat. Ara els carrers del centre són plens d’edificis abandonats carregats de vegetació. Cases que no se sap del cert si estan habitades o no. I turistes, molt pocs, que ocupen el seu temps lliure fotografiant runes decadents. Consisteix a veure com és de voraç el pas del temps sobre paisatges de passats esplendorosos recents (per a passats esplendorosos antics ja tenim el turisme clàssic). És una manera de consumir les nostres “8 hores per fer el que vulguem”. Observar ciutats que han perdut el moviment obrer perquè han perdut el moviment. Perquè tot depèn de la feina. Si no hi ha feina, no hi ha temps lliure. Només hi ha temps. Si hi ha feina, treballarem. I el temps lliure servirà, en bona part, per mantenir unes rutines socials comunes. I algunes extravagàncies, com anar a visitar les runes de Detroit.

Fem propòsits i escrivim cartes als Reis per tenir un any amb més ànima i menys futileses, però tornarem a donar valor al que és insubstancial per coincidir a dir una altra vegada que els objectes no ens fan més feliços perquè està demostrat que la gent que no té res ho és molt més. Perquè el més important és tenir temps. Per això estem comprant temps a marxes forçades. El que ens estalviem anant al súper per internet ho gastem fent cues quilomètriques a la carretera tornant de no sé quin cap de setmana. Diem que no tenim temps de veure ningú però sovint seria molt més honest dir que no en tenim ganes. Sempre demanarem alguna cosa a canvi d’un favor però plorarem davant d’un acte de generositat. Som així. Forma part de la nostra no-naturalesa.

“Temps lliure” és una expressió dissortada perquè separa la resta del temps de la llibertat. No hauria de ser així exactament. Per això, si una nena o un nen de 12 anys reclama més “temps lliure” és que el model “no tinc temps” ha triomfat. Si no canviem el model, no canviaran les lamentacions. Però, de moment, l’únic que canvia és que s’arriba a aquesta conclusió a una edat més precoç.

stats