Publicitat
Publicitat

Quan la pausa és la millor reacció

El Barça fa durar poc el seu control i acaba precipitat per excés d'adrenalina

Acabar el partit, quan necessites remuntar, sense Xavi i Iniesta al camp és simptomàtic. Se sap que els seus noms, tots sols, no capgiren cap marcador advers. Però ahir potser se'ls necessitava, sobretot el manxec, per ordenar les peces d'un Barça que va acabar llançat a l'atac esbojarradament, lligat a les cames ràpides dels homes de la parcel·la ofensiva. Amb més esperit que estratègia. Amb més cor que cap. Amb més ganes de buscar la reacció que idees reals per reaccionar.

La convicció des del darrere

Un cop més aquesta temporada, el Barça va ser incapaç de fer durar la seva fase de control. El seu moment de domini del partit. El va tenir al primer temps i va ser interessant, fregant un enyorat 72% de possessió davant un rival que pressionava a dalt i amb agressivitat. El Barça va jugar amb aquella racionalitat que li calma la circulació de la pilota sense prendre-li velocitat. Àgil per evitar els intensos marcatges bascos, els blaugranes van iniciar el joc amb combinacions rases, carregant el pes sobretot en el triangle entre Adriano, Busquets i Iniesta, que oferien sortides curtes a Mascherano en el carril esquerre. L'argentí va haver d'assumir els riscos al darrere, perquè Piqué i Xavi tornaven a estar bloquejats per l'adversari. Després de perdre uns primers desplaçaments llargs poc pensats, el Barça va entendre que el partit estava en aquella gestió del risc. Iniesta, regirant-se sobre si mateix al cercle central, i Busquets, atrevit en el desmarcatge una línia per davant, van ser els més valents de tots.

Però el pes de San Mamés va fer-se gran a la represa, com si els blaugranes no tinguessin prou confiança en el seu guió. Com si la pausa ja no fos el camí més curt a l'èxit, i sí el més llarg. El més agònic. La temptació de fer volar Neymar i Alexis a l'esquena de la defensa va tornar a ser gran, i va tornar a convertir l'equip en un bloc massa llarg, massa distanciat.

Costa desxifrar si va ser l'Athletic qui va fer un pas endavant o el Barça un enrere, però la situació al segon temps va arraconar l'equip de Martino al seu camp, prenent-li la presència en terreny rival que l'havia fet fort al primer temps. No hi va haver una basculació defensiva tan avançada i l'Athletic va equilibrar la possessió per patir menys sense pilota. Van aparèixer Iraola, Muniaín i la versió rematadora de Toquero. El replegament del Barça li va obrir espais i els espais el van confondre. Van treure aquella versió que el desdibuixa. Que l'accelera. Que el fa córrer. Que fa prescindibles Xavi i Iniesta.

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT

EDICIÓ PAPER 25/11/2017

Consultar aquesta edició en PDF