Publicitat
Publicitat

Una ovació a Busquets i l’instint de Martino

Busquets és tan poderós al mig del camp que la seva feina fosca fa anys que provoca elogis. És pura llum. Fins i tot en els dies de futbol fluid i atac coral, la seva presència es feia notar, arrodonia el ball col·lectiu, l’apuntalava amb alguna recuperació de pop, amb algun gir en suspens entre dos davanters rivals. Ahir no era un d’aquells dies de lluir entre els que llueixen. Ahir era el dia de brillar en una dinàmica irregular, errònia i lenta. Ahir Busquets no iniciava un triangle, el tancava, i l’afició del Camp Nou l’hi va agrair amb una ovació espontània i sincera. I significativa.

La V que el de Badia va formar amb Bartra i Mascherano va ser més decisiva que la que sempre dibuixa amb Xavi i Iniesta, i va ajudar a sostenir un Barça espès, imprecís i dispers davant un Betis batallador. Gerardo Martino no va tapar els seus homes en roda de premsa per la seva fluixa actuació, els va entendre. Fins i tot els havia vist a venir. Sabia que, entre Champions i Champions, era impossible posar-ho tot, i posar-ho bé. La intuïció del tècnic és tan tranquil·la i prudent que suma punts en el context de la mandra. L’olfacte de Martino encara té gust de gespa mullada.

Va madurar molt els canvis. Els va canviar abans de canviar-los, fent escalfar diferents torns de futbolistes. El tècnic va dubtar. El seu equip el va fer dubtar, jugant a ràfegues, trobant espais per córrer, però alhora fatigat per córrer. Tocant però sense tocar. Iniciant el joc en llarg. Trencant-se en dos blocs. Però potser la grandesa de Martino, ara que se li compten les setmanes per marxar i en dies de poca autocrítica, és admetre que va dubtar. I recordar que, quan “no es pot jugar bé, s’ha de guanyar”.

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT

EDICIÓ PAPER 10/12/2017

Consultar aquesta edició en PDF