Misc 13/04/2014

L’estrès i l’angoixa de no voler-te morir mentre t’estàs morint

El Barça intenta evitar el drama però s’estimba contra Karnezis

i
Natalia Arroyo
2 min

Una altra muralla blanc-i-vermella. Un altre vespre espès de cara a porteria. Una altra derrota, un altre 1-0, el segon sotrac consecutiu en pocs dies per afegir llenya al foc que, sense cap excepció, vol cremar totes les naus blaugranes. El Barça va deixar-se mitja Lliga a Granada, després d’un partit que va fer-li pagar caríssima una errada de Song al quart d’hora i que va aniquilar-lo per falta de punteria. Les estones d’orgull i els minuts finals de coratge no van poder impedir una ensopegada dramàtica, frustrant i incendiària.

Tens i transcendent, el Barça mai va acabar de trobar la fluïdesa que agraeix el seu futbol combinatiu. Va intentar-ho. Va fregar-ho, però quan va poder superar l’entramat defensiu del Granada, descaradament replegat en un 4-5-1 molt enfonsat, va topar amb el porter Karnezis. Com va admetre Andrés Iniesta després de perdre, “quan es ve d’un partit amb sensacions estranyes [com el de l’Atlètic de Madrid], costa estar fi contra rivals així”.

Presses per oblidar

L’eliminació europea va ser un fantasma que va perseguir el Barça al Nuevo Los Cármenes. Ahir l’equip va voler guanyar dos partits en un, com si superar el Granada permetés repetir l’enfrontament contra els matalassers. L’equip, corregint els errors de fa quatre dies, va intentar ser dinàmic en el seu atac estàtic, va afegir ruptures a la seva mobilitat, sobretot de Pedro des de la dreta i de Cesc per la zona interior. Neymar, atrevit des de l’esquerra, buscava l’eslàlom cap a dins per xutar. Per fora, Montoya apareixia amb puntualitat com a factor sorpresa.

Però al Barça li va faltar un punt de paciència, de silenci, per ajustar les seves últimes decisions. Montoya va fallar dins l’àrea quan guanyava la posició, Neymar i Messi trigaven a xutar, Iniesta i Cesc no veien prou llum per regalar una assistència bona. Les intencions eren bones. No es volia morir. Es volia competir. Però l’equip, arrossegat per la inèrcia negativa que encara el lliga al Calderón, va viure ple d’angoixa, ple d’excessos. El més greu, el que va empènyer Song a una conducció imprudent a camp rival. Era la trampa del Granada, que, com havia fet Simeone, convidava el migcentre blaugrana a rebre i girar-se per caçar-lo en el moment just.

De res va servir tenir més calma en la sortida de la pilota davant la pressió alta andalusa, que buscava igualtat numèrica quan sacava Pinto. De res, tampoc, que Jordi Alba rellevés Adriano per guanyar profunditat a la segona part. De res l’ordre i agilitat per anar enfonsant el Granada i acumular ocasions. De res la desesperació final amb el 4-2-4 (o 4-2-3-1) sense Busquets per mirar de fer l’1-1 pel camí de l’esclafament. De res va servir la tossuderia dels jugadors, histèrics davant el negre panorama que veien venir. De res servirà tot si tot acaba en res. És massa tard.

stats