Algú com Piqué per a Piqué

BarcelonaEl Barça encara no té el central que busca. O no l'ha fitxat, vaja. En vol un que sigui ràpid, tècnic i potent en el joc aeri. Que tingui experiència però sigui prou jove per cobrir el futur. I, sobretot, que s'adapti al peculiar futbol del Camp Nou. En definitiva, algú com Gerard Piqué, però prou diferent per complementar-lo. El mercat és car i, a ulls blaugranes, limitat. Aquest seria el retrat robot del central que necessita el Barça.

Iniciar el joc

A partir del central, el Barça construeix sempre el seu atac

L'essència del Barça reclama als centrals unes funcions ofensives que no sempre són prioritàries en altres equips. Amb Tata Martino això no només no canvia sinó que s'exagera. Els centrals són la base d'operacions, l'inici de tot. Sobre el seu posicionament es comença a condicionar el rival i s'arrenquen les jugades d'atac. Es necessita un jugador amb prou capacitat tècnica i psicològica per sentir-se confiat i segur en situacions d'aïllament davant la pressió. Ha de dominar l'orientació del cos, la visió perifèrica, la passada interior i les conduccions. Són els quatre aspectes bàsics que permeten saltar la primera línia defensiva rival i crear les superioritats sobre les quals el Barça es mourà després al mig del camp. Mats Hummels (descartat per Tito abans de l'estiu) o Daniel Agger agraden per això.

Anticipar la pèrdua

És bàsica la concentració i la intuïció durant la possessió

Al Barça li cal un defensa ràpid. Molt ràpid. Però no tant de cames com de pensament. Les situacions defensives que assumeix l'equip són estressants per a l'última línia, perquè les afronta en inferioritat numèrica i posicional després d'una errada en la fase d'atac. Tenir velocitat ajuda a compensar-ho (serveix sobretot a Puyol i Mascherano i va fer bon candidat Adriano), però el més important és la capacitat d'intuir quan i on es patirà una pèrdua de pilota per dibuixar la jugada abans que el rival. Anticipar el moviment del punta que quedi despenjat és primordial per valorar opcions: recular, avançar o fixar.

Viure atacant

Ser base de suport i vigilància segura

D'un central al Barça s'espera que iniciï el joc, però sobretot que en sigui part. La seva participació en els atacs no acaba quan es creua el mig del camp, sinó que ha de seguir sent una peça activa en l'engranatge de toc. S'ha de ser sempre una opció de passada enrere, un pas segur per on tornar a començar quan el rival es defensa bé. La dificultat és, justament, fer conviure aquest rol actiu amb el passiu que espera. L'específic. El de ser defensa. Aquesta contradicció de ser atacant camuflat és el que fa que agradi i desagradi David Luiz.

Dominar les àrees

No s'ha prioritzat fins ara però comença a ser una urgència

Fa anys que el Barça té assumit que, per jugar com juga, ha de perdre alguna cosa i hipoteca capacitat aèria per guanyar domini tècnic. La conseqüència deixa l'equip despullat en córners i faltes laterals. La lògica cruyffista que les vol combatre evitant-les no sempre funciona. En tot cas, l'equip segueix patint durant el joc amb cada pilota que el rival penja a l'àrea des de la banda. Per errors de basculació, de marcatges i d'intensitat en el salt. Cal algú que sigui poderós a l'àrea, que intimidi per dalt, que mossegui al salt i protegeixi millor Valdés.

L'esquena i els laterals

La passada llarga és el recurs que més cops s'ha de defensar

Quan el Barça ha pogut imposar el seu futbol, ha dominat tant el joc que s'ha trobat només una estratègia del rival: el contraatac. Generalment, construït sobre l'esquena d'Alves, però ja l'any passat se li va afegir la de Jordi Alba. Això treu de zona el central, a qui s'exigeix mobilitat i coordinació (sobretot amb la seva parella de ball, tant a la banda com a l'eix). El jugador que arribi al Camp Nou no cal que domini les defenses posicionals, però sí les cobertures laterals i els tackles .

Gestió dels ritmes

És clau no accelerar-se mai i conviure amb la impotència

El central que es fitxi ha de saber llegir els partits i no trair l'essència posicional. Quan l'equip està encallat, ha de veure-ho amb fredor, sense voler fer més del que toca. Quan el rival té una transició clara, ha de saber temporitzar en espera d'un replegament i més ajudes. Cal contundència però no precipitació. Cal fredor però no gel. Cal caràcter però no vísceres. El central del Barça tindrà, sovint, una única intervenció clau. I en aquesta, se'l jutjarà.