22/09/2017

Tardor convulsa

3 min

Ahir va començar la tardor. Aquest temps que m’agrada tant perquè és un temps de reflexió sobre la realitat de la vida. Han passat els desordres de l’estiu i ens enfrontem amb allò que presideix les nostres vides, la decadència. Tots anem, fins i tot els més joves, inexorablement cap a la mort. La tardor, amb les fulles que cauen i es podreixen, amb els jardins desolats i les inclemències del clima que ens arriben a poc a poc, és una bona al·legoria d’allò que som. M’agrada la tardor perquè em revela la veritat.

Abans-d’ahir no l’altre, gairebé com a darrer esclat del desordre estival, l’estat espanyol es va abraonar sobre les institucions catalanes, saltant-se les lleis més elementals que protegeixen els drets dels individus. El partit corrupte que governa Espanya, per tal d’assegurar-se la possibilitat de corrupció, vol consolidar l’statu quo antidemocràtic i està utilitzant tots els mitjans al seu abast per deixar Catalunya sense autogovern i sense diners. Catalunya està responent amb allò que la caracteritza: la resistència pacífica. Tenim al davant una dictatorial escalada de repressió contra els catalans, del tot il·legítima a més d’il·legal, i no veig com pot acabar. La repressió mai no és legal quan no és legítima. I l’atac que Catalunya està sofrint en les seves institucions i en les persones que les serveixen, elegides democràticament pel poble, vulnera els drets individuals. I quan hi ha aquesta vulneració, allò que teòricament podria ser legal es converteix en il·legal perquè és il·legítim. La legitimitat va per davant de la legalitat.

El problema de Catalunya ja s’ha convertit en un problema d’Espanya. Perquè és il·legítim el que està fent l’estat espanyol per mantenir-se tal com és. Els catalans, com sempre, anem al davant intentant obrir camins. Però ja en tenim prou. Volem ser el que som, catalans. Per què hauríem de voler ser una altra cosa? He dit més d’una vegada que allò que em mou, en el fons, a voler la independència del meu país és la veritat. I aquesta veritat és que els catalans no som espanyols: tenim una llengua diferent, una cultura diferent, uns costums diferents, uns mites d’incumbència diferents. Som diferents. La veritat és l’última raó del meu sobiranisme. Si soc un home, per què m’han d’obligar a ser una dona? Si soc una dona, per què m’han d’obligar a ser un home? Si soc català, per què m’han d’obligar a ser espanyol? Les dues coses alhora no poden ser. I si volem saber quants volen la independència, no entenc que això, en una societat que es diu democràtica, no pugui ser possible. Senyors, si es tracta simplement de comptar! Però amb Espanya no hi ha res a fer. Són diferents i volen imposar la seva visió del món, antiquada i obsoleta, als que en tenim una altra de més moderna, menys granítica, més fluida.

I hi ha el problema d’Europa. Espanya està sostinguda per Europa. Això mentre Espanya no es passi en les seves actuacions. Per això l’aplicació de l’article 155, el famós 155, que, aplicat d’una manera descoberta, potser mostraria l’arrel totalitària del govern espanyol, s’està fent de manera solapada. El franquisme encara és ben viu a Espanya. Com es pot acceptar l’existència d’una Fundación Francisco Franco en un estat modern i democràtic? Com es pot acceptar que aquest estat subvencioni aquesta Fundación? ¿S’imaginen, a Alemanya, una Fundació Adolf Hitler, subvencionada? Els que demanàvem una ruptura ens vam haver de conformar amb una Transició que ens imposava un rei franquista i, de fet, la continuïtat lampedusiana del sistema que havia imperat durant quaranta anys. De aquellos polvos vinieron estos lodos, per dir-ho en castellà. I en aquest llot actual hi estem relliscant tots. Fer malament les coses, tard o d’hora, es paga. He dit que el problema també era Europa. Aquesta Europa de la banca que és alhora l’Europa dels estats i no la dels pobles. Aquesta Europa de la qual, potser, un cop independents, si no ens volen, ens estalviarem la feina de sortir-ne. Parlo d’això perquè el problema de Catalunya, a més del problema d’Espanya, és ja també el problema d’Europa. Europa, tal com és, a mi no m’interessa. Espanya, tal com és, encara menys. Les coses són així. I com que no hi veig cap sortida, estic trist.

Sort que la tardor em dona un correlat objectiu meravellós. L’olor del bosc, humida i encongida, que bé que s’adirà amb la humitat i l’encongiment del meu cor. Camins enfangats, podrimener de fulles… Això no vol dir que no surti al carrer a cridar per la meva llibertat, esclar!

stats