Març, marçot
Escriptor i pintorSí, com cada any, arriba el març amb vent i fred i solets que encoratgen. Però el març és traïdor, ja se sap. La dita va establir allò que mata la vella a la vora del foc i la jove si pot. El març és el mes de la incertesa, i que bé que lliga amb la nostra incertesa vital d’aquests dies. Josep Carner va escriure fa molts anys que l’alè de març “ens omple el cor de dubtes i quimeres”. I també que “s’aixequen polsegueres / de mal humor en freus i raconades; / tot es fa vil…” Quan llegeixes Carner t’adones de com s’adiu als moviments interiors de la vida dels homes. Si saps llegir-lo amb calma, hi trobes sempre allò que corrobora el que sents. Ara el nostre país és ple de dubtes i quimeres, ara se’ns enduen polsegueres de mal humor. Ara sembla que tot es fa vil. La política, si és que en queda, si és que no estem assistint a un desesperat intent de supervivència partidista, la veiem com una cosa vil. Baralles interminables per la cirereta rància d’un pastís inexistent. Carner veu, en la polseguera del març, la cendra d’una nobilitat de flames, la cendra d’allò que va morir caient i arrossegant-se. I, si ens aboquem al passat, un passat tan recent!, ens adonem que aquesta cendra entela “fins el record de les diades clares”.
Que lluny que queda aquell primer d’octubre quan érem tots una sola cosa, quan la gent es convertia en poble, quan els joves ajudaven els vells, quan a l’horitzó s’obria una escretlla de rosada i autèntica felicitat compartida. Que lluny! Després, tot han estat disbarats, errors i baralles. Quin poc sentit de poble! Quin nul sentit d’estat! Quina declaració de la República tan trista, gairebé obligada, com furtiva, des d’un replà de l’escala del Parlament, en comptes de la sala de sessions. Jo encara espero veure com arrien la bandera espanyola del Palau de la Generalitat… Després, tot ha estat misèria. I, mentrestant, els nostres enemics, que són molts, que són molts més del que sembla, perquè, com s’ha vist, nien fins i tot als partits que es diuen independentistes, riuen i esperen agotzonats que nosaltres mateixos ens fem a trossos.
I ara sembla que tothom espera la normalitat. Però, què és la normalitat? En aquest nostre cas vol dir abaixar el cap sota la bota i tornar a fer allò que hem de fer: treballar, pagar i callar. Catalunya, sembla, no és digna de res més. Ni tan sols de parlar la seva llengua. Si hem de callar, per a què la volem, la llengua?
Ara sembla que tothom espera unes altres eleccions. En el millor dels casos, tot quedarà igual. ¿És que ERC es pensa que les guanyarà? ¿I que finalment podrà manar en aquesta autonomia normal, del tot estèril, que tant desitgen? I del PDECat no en parlem. Prové de Convergència i porta els seus gens; d’independentista no en té res. Santi Vila és el seu exemple més clar i descarat. I la CUP gairebé no compta. Quatre diputats, què són? I no crec que en unes altres eleccions en treguin gaire més. Potser sí que els votaran alguns que van votar JxCat, en aquella operació presidencial, més per raons d’eficàcia que no pas per ideologia, i ara tornaran a votar CUP. Per a què les volem, unes altres eleccions? ¿Per certificar la nostra incapacitat d’anar tots junts?
Però la idea de llibertat i de República encara és forta al cor de molts catalans. No és pas una llavor fàcil d’exterminar. Tot i que encara que legalment puguem ser independentistes i puguem pensar com a tals, de fet, no podem ser-ne. Perquè el pensament porta a l’acció. L’esperit és acció, va escriure Hegel. I l’acció, l’acció independentista, està penalitzada per la llei, fins i tot preventivament, com hem vist aquests últims mesos. ¿Acceptar això és la normalitat?
El vent de març, carregat amb les cendres de tantes il·lusions, no para de bufar. Carner s’hi encara i diu: “Vens serpejant i vols escriure en terra / un averany de guerra; […] És l’amenaça de la mort? Escriu-la!” A aquest vent revoltat de la nostra política, amb les seves revolades i silencis, sembla que ja li està bé escriure la paraula fatídica: tornar a l’autonomia, a l’amenaça de la mort. Carner, fent al·lusió a la dita del març marçot, aquesta amenaça la sent congriar-se dins del vent. I plantant-li cara, al vent i a l’amenaça, li diu: escriu-la! És a dir, emporta’t el jove que soc jo, si t’hi atreveixes.
Partits, no us mogueu més en aquest vent de l’egoisme! Polítics, llegiu aquesta amenaça de la mort que s’amaga dins de la política autonòmica normal! Tant de bo que sapigueu plantar-li cara. Alguns, molts!, no claudicarem.
