Ignasi de Solà-Morales

Al Palau de la Virreina s'ha inaugurat una exposició que ens evoca la seva figura

Aquest dimarts passat es va inaugurar al Palau de la Virreina una exposició dedicada a Ignasi de Solà-Morales. Es tracta d’una exposició petita i discreta però que té la virtut d’evocar-nos la figura de l’Ignasi amb totes les seves passions i contradiccions. L’espai de l’exposició no és pas el més adient a una mostra d’aquesta mena. Ha obligat a un muntatge una mica incòmode, amb massa documents arran de terra, cosa que en dificulta la lectura, sobretot als que ja tenim una edat. De tota manera, el disseny de l’exposició és net i estructurat i la mostra és d’una gran riquesa documental, que ens evoca la figura del protagonista i els seus interessos, i ens fa present tota una època de discussió teòrica lamentablement ja passada.

Per a mi, personalment, l’exposició ha representat un sotrac considerable que m’ha fet enyorar l’Ignasi i m’ha fet desitjar la seva presència, sobretot ara, enmig de les incerteses en què vivim, filosòfiques, estètiques i polítiques. Què pensaria davant de la crisi de l’arquitectura catalana, que tan brillant havia estat? Què pensaria d’aquesta política de les estrelles de l’arquitectura espectacle? Què pensaria de la crisi del sentit i del llenguatge? Què pensaria d’aquest disbarat de la continuació de la Sagrada Família? Què pensaria de la situació política del país, d’aquesta Catalunya perseguida i vexada?

Veure molts dels llibres de l’Ignasi, els escrits per ell i els que ell llegia, em va trasbalsar. Molts els tinc i alguns els he perdut. Representen aquells anys encara eufòrics de les possibilitats factibles. El temps passa, les il·lusions s’esbraven i allò que fou concebut amb grandesa de mires i amb la certesa d’una fertilitat notòria acaba menjat pel pas de la història i en queda ben poc si és que en queda alguna cosa.

L’exposició m’ha fet enyorar l’Ignasi i m’ha fet desitjar la seva presència, sobretot ara, enmig de les incerteses en què vivim

Vaig conèixer l’Ignasi quan encara estudiava arquitectura i filosofia i lletres. Era un noi guapet i més aviat grassonet. Acollidor i cordial, d’una presència confortable. Era generós. I tot i que era una mica més jove que jo, molt poc, el vaig considerar sempre com un germà gran, perquè era més intel·ligent i més savi. No estàvem pas d’acord en tot, evidentment. Sobretot ens discutíem pel que fa a la teoria i sobretot a la pràctica de la rèplica. Jo sempre he cregut que les obres d’art, i les d’arquitectura també, són úniques i irrepetibles. Li vaig posar en dubte la viabilitat de la rèplica del pavelló de Mies van der Rohe. Per exacta que fos la reproducció, mai no seria igual. Perquè li faltaria l’esperit amb què va ser projectat i construït. Aquest intangible que condiciona tota obra d’art. I, a més, els materials no serien exactament els mateixos. I per més que vagis a l’Àfrica a triar l’ònix del mur interior, jo li deia, mai no tindrà el mateix dibuix, les aigües seran diferents. El que aconseguireu, li deia, és una maqueta a escala 1/1, però sense l’esperit de l’original. I si això pensava del pavelló Mies, quan va arribar l’hora del Liceu, ja poden imaginar-se el que li vaig arribar a discutir. Però l’Ignasi era possibilista. Era allò o res. Tal com era i al lloc on era. Va ser la divisa de la reconstrucció. I si bé la rèplica del pavelló va ser una acció neta de qualsevol magma sentimental, la reconstrucció del Liceu anava carregada d’un pes dramàtic, històric i polític considerable. Les pressions dels polítics que havien deixat que es cremés eren enormes. L’Ignasi va viure aquestes pressions i sempre he cregut que l’estrès que li van provocar va ser, en bona part, la causa de la seva mort. És la meva opinió. I possiblement estic equivocat.   

La seva poètica del 'terrain vague', en canvi, sempre em va fascinar. L’hi dec. Després, Peter Handke me la va corroborar. Aquests espais perduts, sense cap significat especial, espais que només esperen la intervenció que suposarà la seva destrucció. Aquesta fragilitat és el principal constitutiu del seu encant. I del seu sentit simbòlic. També li dec, als antípodes del 'terrain vague', el concepte de monument. Va ser l’Ignasi qui em va parlar de Riegl per primera vegada. També va ser gràcies a ell que vaig llegir Schorske. I la Viena secessionista va formar part del context dels meus estudis sobre el Noucentisme, objecte també d’una part dels seus.

Una vegada vam anar a Olot, a visitar la casa pairal d’on venia la seva família. Recordo la seva ironia amagada quan ens va ensenyar el sepulcre de santa Faustina, a l’oratori familiar. Però també el seu orgull velat. Se sentia arrelat a la terra i a la història.

EDICIÓ PAPER 20/04/2019

Consultar aquesta edició en PDF