Fruita del temps
Aquesta setmana ha sigut Tots Sants. I l’endemà el Dia dels Morts. Ara la gent confon les dues festes, que abans eren ben diferenciades. Això que en diuen la castanyada es feia el vespre de Tots Sants i no pas la vigília, en una estranya barreja amb el Halloween saxó. Però santa Teresa és Déu, que deia la pobra sor Eulàlia, de les Beates de Girona, per indicar que resar a la santa o a Déu venia a ser el mateix. O sigui que ara Tots Sants és també el Dia dels Morts i la castanyada és Halloween. I així hem incorporat les carbasses a la panera de les castanyes. Jo, a la meva, també hi tinc tres o quatre codonys, la fruita més boteruda, que deia Carner.
De castanyes n’hem rebudes moltes el passat dia 1 d’octubre, castanyes físiques, i n’anem rebent de morals cada dia. La darrera, l’empresonament, abans-d’ahir, de mig Govern legítim, escollit per tots. De carbasses també ens n’han donat. Volíem tenir una República i gairebé no la tenim. Ni tan sols va servir, de tan fugaç, per arriar la bandera de l’ocupació del Palau de la Generalitat. I l’ocupació del nostre país, que ja havia començat abans de qualsevol decret, perquè és una cosa que viu latent en la ment de l’estat espanyol des de sempre, ha estat ratificada, per una justícia que només en té el nom, amb el famós 155 que ningú no sap en què consisteix perquè és una cosa tan elàstica que s’escurça i s’allarga per tots costats segons la voluntat dels ocupants.
I ara què farem els republicans de bona fe? Els ocupants ens conviden amb gran amabilitat a tornar a votar, ara de debò, diuen. I nosaltres tornarem a votar perquè sembla que és l’única sortida que tenim per tornar a dir el que ja hem dit. Sí, esclar que hem d’anar a votar, tots, encara que ja vàrem votar el dia 1 d’octubre. Però, així com l’Estat no es fia de les nostres eleccions, ¿puc jo fiar-me d’unes eleccions que segurament ells manipularan per tal que el resultat sigui el que ells volen i puguin ocupar el país, les seves institucions, legalment, segons les seves lleis venjatives i mentideres? ¿Poden ser unes eleccions legals amb més de mig Govern a la presó? I si, malgrat tot, tornem a guanyar els independentistes i tenim més vots que els dependentistes, tornaran, ja ho han dit, a aplicar-nos el 155 i torna a començar. Fins que ens en cansem. Però el que no saben és que no ens en cansarem.
Anirem a votar tantes vegades com calgui, fins que se’ls vegi aquest llautó que a Europa no volen veure, el llautó de la força sobre la raó, de la intransigència, de la corrupció, de la mentida. Per què hem de ser espanyols, si no en som? El que no entenc és que hi hagi tants catalans que vulguin ser-ne. Que vulguin formar part d’aquest estat corrupte que roba i recorre al que sigui per imposar la seva voluntat. S’omplen la boca amb la paraula democràcia, ells, que no la volen perquè els impediria continuar amb les seves maniobres interessades. I tampoc no entenc que hi hagi tants espanyols que estiguin d’acord a tenir un estat així. Què els passaria si Catalunya fos realment una República? ¿Trontollarien els fonaments d’El Escorial i del Valle de los Caídos? Serien una mica més pobres, però potser això els estimularia a posar-s’hi de debò. A la llarga, Espanya seria un país pròsper i modern i hi podríem establir relacions d’amistat i de col·laboració inter pares. Aquest és l’únic futur. La resta és fer durar el segle XIX per sempre, amb el seu caciquisme, els latifundis i les tupinades.
I nosaltres on som? No ho sé. Què hem fet malament? Gairebé tot. Què hem fet bé? Doncs voler ser. Perdre la por. Buscar la llibertat i la veritat sobre totes les coses. I per aquí hem de continuar. Tranquils, pacients, sabent que tenim raó. I aquesta raó acabarà essent reconeguda. Quan? Potser d’aquí uns anys, quan els adolescents d’ara puguin anar a votar i la victòria a les urnes sigui tan incontestable i lluminosa que Europa l’hagi de reconèixer. De moment són cecs, perquè els cega l’interès. Però tot arribarà. Cal que Espanya i Europa canviïn. Encara que els costi. Hem d’ajudar a construir, des de la nostra República, una Espanya neta i moderna i una Europa on els països reals i no els estats portin la veu cantant. Si no és així, Europa és inviable i Espanya està abocada a la seva destrucció, devorada pel càncer de la corrupció econòmica i legal que prové d’una dictadura sanguinària.
Miro els codonys que tinc a la fruitera. Abonyegats com la nostra realitat. Però van madurant a poc a poc i escampen ja el seu perfum inigualable.
