04/11/2016

Començaments de novembre

3 min

Ja ha arribat, ja és aquí. Tot i que aquest octubre amb tant de sol que hem tingut mira d’ocupar-lo encara, però les boires nocturnes ja acotxen els fondals, al sotabosc comencen a apilonar-se les fulles, que, humides i ja una mica desfetes en el seu podrimener temporal, deixen sortir la força dels quicous, els ous de reig tancats, promesa ataronjada de felicitat gastronòmica. Ja som al novembre.

I ja han passat aquests dies de Tots Sants i els Morts, convertits en un Carnaval incomprensible de disfresses. Abans eren uns dies tranquils. Ara els estem americanitzant, amb tanta carbassa foradada i esquelets i barrets punxeguts de bruixa de conte. El Halloween dels nassos ens està ocupant. Però els catalans, que estem acostumats a ser ocupats, deixem fer, potser perquè sabem que mai no ens ocupen del tot. Sant Valentí, una altra americanada, no ha pas pogut desplaçar Sant Jordi, amb les seves roses i la felicitat hormonal dels joves i adolescents. Potser passarà el mateix amb això del Halloween. Ens ocuparà però no destruirà els entranyables panellets ni les pastoses castanyes espesses. Els catalans sabem conviure amb l’ocupació forastera. De fet, fa tres segles que ho fem, però no renunciem a allò que ens fa diferents. Insistim en allò que ens fa diferents. No ens deixem empassar fàcilment. Sabem que les castanyes i els panellets costen d’empassar. Com nosaltres.

Bé, tot això ja ha passat i ara entrem en el novembre pur i dur, en el novembre pelat, sense festes que distorsionin amb novetats i gresca el seu silenci, que camina parsimoniós cap a l’hivern despullat i glacial. El novembre trist i melancòlic que ens ajuda a meditar sobre el que hem estat, el que som, el que vindrà. I sí, si afinem bé l’oïda, encara podrem sentir com ressona aquell gong de Yeats sobre el mar de Bizanci, marcant els ritmes de la història convulsa d’Europa, d’Espanya i de Catalunya. El novembre és un bon mes per deixar-se portar per aquests ritmes que ens arriben amb un timbre obscur de metall fatigat. Novembre lent, un novembre que pot ser dolcíssim, amb hores de sols esbiaixats, però també pot ser amarg, amb hores de foscors invasives. Potser per endolcir-lo ens lliurem a fer aquell codonyat que amb una copa de porto lliga tan bé. Per a mi, els codonys són l’emblema del novembre. Daurats, amb un acabat de cera i amb la promesse de bonheur del codonyat futur. També l’aspresa de la carn del novembre porta en el seu si la promesa de felicitat d’un Nadal encara llunyà en què té lloc la realització del Misteri: el Llenguatge es fa carn, cosa que vol dir que la nostra, de carn, acaba sent llenguatge. Som una conversa, va dir Hölderlin. És a dir, llenguatge que té en compte els altres. Que hi interactua.

I com que veig que ja he citat dos poetes, continuaré amb un altre. Gottfried Benn, poeta que va coquetejar amb el nazisme i després el va rebutjar, que va ser marginat en la postguerra, però que va escriure alguns dels millors poemes del seu temps. Un d’ells ara ve al cas: es titula Tristesse i ja fa temps el vaig maltraduir. En ell ens diu que, quan ja tot s’ha acabat, la carn, la mirada que crema, els càntics confidents i els compromisos, arriba a les nostres vides el novembre, que és solitud i tristesa, la tomba o bé la crossa per sostenir el baldat. Llavors, solament el xiprer, l’arbre del dol, s’aixeca, desmesurat, immòbil. I el nostre Carner, tan gran com tots aquests que he citat, no veu pas el novembre menys tràgic. Al poema Tots Sants escriu: “El vent escampa cendres / dels papallons d’ahir; / hi ha algun ocell que piula / com si volgués morir. // Es mou amb mala cara / el dia, tot rampells; / sospira el pany de porta / grinyolen els penells. // Els caminals són tristos; / s’arrufa tot l’espai. / Les fulles de la branca / no diuen sinó ai”. Però deixem els poetes i tornem al dia a dia d’aquest mes que ens facilita la feina perquè ens porta un llarg silenci.

Ara que a Espanya ja tenen un govern nou i s’han acabat les traïcions del PSOE als seus principis, potser estarem tranquils. Veurem com administren la seva traïció. I que hagi hagut de ser un catalanet independentista com Gabriel Rufián qui els ho hagi dit m’omple d’orgull i de satisfacció. S’han ofès, pobres, perquè la veritat sempre és ofensiva. I l’hi han retret el to. Sí, en aquella cambra resclosida i casposa, el to de la veritat ofèn. Un partit ni socialista ni obrer! Només els queda ser espanyols, units al PP per anar contra Catalunya, l’única cosa que els mou...

stats