Publicitat
Publicitat

Els museus

Ara que tot s'esllavissa, ara que tot cau, podrit des de dins, ara que l'estat ja no ens mereix cap respecte, ni el rei ni la monarquia, ara que la política ha degenerat en autèntics sainets d'espies aficionats o no tant, ara que ho hem de revisar tot, potser és l'hora de revisar també aquestes institucions tan plenes de prestigi com tan buides de visitants realment interessats a contemplar i estudiar el que guarden: els museus. Els museus han estat fins fa poc una cosa que calia tenir, si volíem quedar bé, i així, hi ha museus de tot i a tot arreu. Cada poblet ha de tenir el seu museu, encara que només s'hi exposi una roda de carro. I hi ha museus de cassoles, de vànoves, de cistells, de samarretes esportives, de bicicletes velles, de puntes de coixí, d'aixades i de càvecs, de perfums, de confitures, d'estris de qualsevol ofici. Mentre siguin vells, doncs endavant, farem un museu! I els pobles s'endeuten per fer un museu i per mantenir-lo. Per què no deixem que els trastos enterrin els seus trastos i gastem els diners, els pocs que tenim, a ensenyar a les criatures a llegir i a escriure i a pensar?

Però no pas solament aquesta mena de museus -els etnològics, els ecològics, els d'història, els de la pagesia, els de la vida rural i els de la marítima, etc.- són els que s'han de revisar, sinó també aquells que més justificats estan: els que guarden les obres d'art.

Els que es pensen que les visites als museus d'art eduquen les masses s'equivoquen. Al contrari, les indueixen a la mentida, perquè els museus d'art són temples de la mentida. Sobretot des que han deixat de ser simples magatzems de l'art del passat. La descontextualització de l'art converteix l'art en mercaderia, és a dir, en una falsedat, perquè l'art és, o hauria de ser, una connexió amb el que és sagrat. I no estic parlant solament de l'art religiós, que, pel sol fet de penjar-lo en un museu, passa d'objecte cultual a ser objecte cultural (i per mi això és una degradació). Parlo de qualsevol obra d'art, que era una finestra oberta a l'esperit i una intervenció de l'esperit en la nostra vida quotidiana. La seva museïtzació l'ha canviada en pura matèria econòmica. Les obres, als museus, han perdut l'aura, és a dir, el sentit. Per això els museus són temples de la mentida.

Fa temps hi havia a la catedral de Girona, en una capella lateral, un retaule dedicat a santa Elena. Era una peça preciosa de l'art del Renaixement. Allà, sobre l'altar, segurament rebia la visita devota d'alguna ànima pietosa. Allà, santa Elena, a canvi d'algun parenostre o avemaria, dispensava les gràcies que se li demanaven. Fins que algú, deixem-ho així, va decidir que aquell retaule era massa bo per ser un objecte de culte. Es va restaurar i es va instal·lar al Museu de la Catedral. Abans era un objecte de culte; ara és una peça de museu. I dubto molt que algú pagui entrada per anar a resar davant de santa Elena, allà, enmig de turistes... I pensar que aquesta desvirtuació és obra dels que haurien de vetllar pel culte, la devoció i tot això: els capellans. En aquest cas, els senyors canonges de la seu gironina!

Igualment va passar a Monterchi, a Itàlia. La Madonna del Parto , de Piero della Francesca, va ser treta de la capella del cementiri, on encara jo l'havia vista, i traslladada a un museu, un museu d'una sola peça, aquesta. En fi. Dubto que les prenyades de Monterchi vagin a demanar-hi ajut, allà, entre samarretes i postals.

Amb aquest discurs tan reaccionari (cal reaccionar davant de la follia col·lectiva) no estic pas dient que cal tancar tots els museus. Dic que molts són absurds i que moltes obres dels museus estarien millor al seu lloc d'origen. Esglésies o salons. Sobretot les obres fetes o comprades per a algun lloc concret. I sobretot crec que els museus d'art haurien de deixar de ser parcs temàtics, jardins d'infància o entreteniment d'avorrits. Haurien de tornar a ser únicament allò per a què van ser creats: per guardar i conservar i estudiar les restes del naufragi de la història.

Riure, malgrat tot
PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT

EDICIÓ PAPER 17/12/2017

Consultar aquesta edició en PDF