03/09/2011

Nens i nenes

2 min

Ara que les escoles estan a punt de començar el curs, el magazín de Le Figaro dedica a l'educació un dels seus dossiers, sempre interessants. Sembla que, a França, hi ha un autèntic rebombori perquè als manuals nous hi apareix, més o menys clara, l'americana "teoria del gènere". Segons aquesta teoria, la diferència entre home i dona, la identitat sexual, és una construcció social, sense lligams amb el sexe biològic. Dit amb un eslògan: no es neix home ni dona, se n'esdevé.

Com es pot comprendre, tot això ha fet saltar l'Església catòlica, alguns membres de la qual veuen en aquesta teoria una campanya de promoció de l'homosexualitat. Però tampoc no ha agradat entre els que fonamenten la seva visió del món en l'evolucionisme darwinista. La discussió està servida i, a França, tot això de discutir agrada molt. Per uns, la biologia mana, per d'altres, la societat.

A part d'aquesta discussió teòrica sobre si és bo ensenyar la teoria del gènere i supeditar-hi la construcció de la identitat personal, el psiquiatre infantil Stéphane Clerget ja fa temps que ha llançat un crit de guerra: Il faut sauver les garçons! [Cal salvar els nois!]. Aquest jove psiquiatre diu que l'escola -sempre a França, aquí no ho sé, però em temo que és igual- està en mans de dones, i que, per tant, els nens creixen mancats de la presència masculina. A sobre, l'augment de divorcis ha fet que els nens només vegin els pares els caps de setmana, o sigui que lliguen la figura paterna amb la festa i la diversió. I la materna, amb el control i l'autoritat domèstica. I com que a l'escola "els subjectes que se suposa que en saben" (l'expressió és lacaniana) també són dones, resulta que els pobres nens pugen absolutament desconcertats, sense model. El jove psiquiatre demana urgentment la paritat en l'ensenyament. I també en la custòdia dels fills. Cal salvar els nois!

Que en l'ensenyament hi ha massa dones és possible. Ha desaparegut aquella figura respectable del vell mestre d'escola, ple de saviesa i d'autoritat, que podia ser un model per als nois. Albert Camus diu que ho deu tot al seu mestre d'escola. Igualment, Charles Péguy lloa el mestre que va saber veure el talent del deixeble i el va encaminar als estudis de la gramàtica i la literatura.

Ja sé que això avui dia és impossible. La massificació de l'escola no ho permet i la població diversa i nombrosa fa que els ensenyants hagin de fer de tot. Però de vegades penso que no hauríem de deixar com a cosa del passat aquell mestre o aquella mestra que vetllen perquè cap talent no es perdi. Segurament sóc un somiatruites. Però bona part de les desgràcies d'aquest país vénen de la manca d'un ensenyament eficaç. Retallar diners a l'ensenyament és retallar el futur del país. I bona part del mal funcionament de l'ensenyament ve dels sous miserables que cobren els mestres. Quina autoritat poden tenir, quin prestigi social -això també és educatiu- si cobren com cobren? Nens i nenes neixen i es fan. Els mestres i les mestres els ajuden a fer-se.

stats