Un viatge a l’infern

No hi ha cap concessió a l’esperança. Cap? Si el món no canvia, cap

No sé si Toni Sala és amant de Stendhal. L’escriptor francès defensava que la literatura havia de ser un mirall que reflectís el món. Si Toni Sala és stendhalià, ja ens podem agafar fort. Perquè el món que reflecteix el mirall de Sala és literalment l’infern. Sartre va dir que l’infern eren els altres, però abans Rimbaud ja havia dit que ell era un altre ("Je est un autre"). O sigui que el plural sartrià comença per un mateix. L’infern són els altres, però el primer dels altres soc jo. I en el cas de 'Persecució', l’últim llibre de Toni Sala, l’infern comença pel protagonista.

El llibre, magnífic, és un autèntic viatge a l’infern, l’infern de l’interior i la vida quotidiana del protagonista, l’infern dels seus excompanys de presó, l’infern de les seves relacions femenines i sobretot l’infern del món concret en què es mouen tots plegats.

La precisió poètica de Toni Sala converteix aquest viatge a l’infern en una mena de cavalcada literària que fa que el lector quedi atrapat per l’horror i que es debati en la contradicció entre aquest món infernal i l’emoció estètica de la seva recreació textual. Aquesta recreació textual d’un món infernal, del nostre món infernal, és, no en tinc cap dubte, una obra mestra d’això que en diem literatura. L’exactitud de l’estil de Sala, la seva eficàcia, que penetra en la realitat d’aquest infern en què s’ha convertit el nostre món, construeix un escenari perfecte per a uns personatges que en són víctimes.

El món és realment així? És només cosa d’ara, o sempre ha estat igual? ¿La condició humana s’ha vist sempre submergida en el mateix horror? No ho sé. Però Toni Sala és un esplèndid cronista d’aquest horror segurament etern. En fa alhora un retrat i una radiografia.

No sé si Sala ens porta a l’infern per somoure una mica les nostres consciències. No ho sé. Però no em sembla que el llibre s’ho plantegi com a primer objectiu

Dante, a la famosa inscripció que hi ha a la porta de l’infern, diu: "Per me si va ne la città dolente". Aquesta ciutat impregnada de sofriment, aquest món, les seves rodalies informes, és on es mou el relat de Sala. "Per me si va tra la perduta gente", continua el poeta florentí. Gent perduda són els personatges de 'Persecució'. Però, ¿no ho som tots, d’una manera o altra? I acaba Dante: "Lasciate ogni speranza, voi ch’entrate". Deixem tota esperança els que hem nascut en aquest món d’avui i potser de sempre. Deixem tota esperança de trobar cap consol els que entrem en aquest llibre trasbalsador. No hi ha cap concessió a l’esperança. Cap? Si el món no canvia, cap. Si els humans no canviem, cap. Si el nostre país continua igual, cap.

No sé si el terror de la descripció de Toni Sala amaga el desig d’una denúncia que ens obligui a tots plegats a reaccionar. No sé si Sala ens porta a l’infern per somoure una mica les nostres consciències. No ho sé. Però no em sembla que el llibre s’ho plantegi com a primer objectiu.

Sembla que a Sala el que realment li interessa és la construcció literària d’aquest món i que la ferocitat i l’absurd d’aquest món siguin tan exactes que puguin commoure’ns, però aquesta commoció del lector no sembla pas més important que el text en ell mateix. I els personatges que es mouen per aquest món no són altra cosa que comparses de l’horror. El que els pugui passar no em sembla que tingui cap importància. Els passa el que els passa però podria passar-los qualsevol altra cosa. Aquests personatges són com autòmats sense ànima que es mouen en uns llocs físics, el nostre país degradat, el nostre país terminal, llocs coberts per una espessa boira baixa de plom que cap vent de futur no podrà mai aixecar.

Toni Sala és un poeta perquè construeix un món amb paraules carregades de significat, triades i situades en una sintaxi que se t’endú. Tot plegat elabora un significat, sí. Però una cosa és el significat textual i una altra el sentit profund del conjunt dels textos del llibre. Per a mi, que no soc lector habitual de novel·les, aquestes pàgines magistrals de construcció d’una realitat terrorífica narren el correlat objectiu del no-res. Pàgines magistrals com les de l’accident del camió carregat de porcs que duen a l’escorxador (el llibre té lloc, sobretot, als voltants de l’aeroport de Girona, en uns pobles amb indústries càrniques, que són un no-lloc; un enlloc). Pàgines antològiques com les que narren el llarg viatge d’una nit de follia, alcohol i cocaïna cap a Platja d’Aro, cap a la costa, una costa destrossada. Pàgines magistrals com les que descriuen un vol en avioneta, un vol baix sobre el país.

I finalment, les de l’aparició d’un cavall negre, viu, musculós, potser l’única imatge d’una esperança de vida innocent.

EDICIÓ PAPER 20/04/2019

Consultar aquesta edició en PDF