Coses meves

Ara fa cent anys que Georges Rouault, el pintor francès, va començar a gravar les planxes del seu Miserere, una col·lecció de cinquanta-vuit aiguaforts, basada en uns dibuixos que anava fent els anys de la Primera Guerra Mundial. És una obra contra la guerra i les bestialitats humanes, d’una eficàcia, per a mi, més gran que el Guernica, que no deixa de ser un cartell immens, que expressa l’horror, sí, però de forma més superficial que no pas aquests gravats de Rouault, que saben aprofundir en la maldat de l’ànima humana de manera estremidora. S’hi va estar deu anys, per gravar tota la sèrie. Sembla que cada dia anava pacientment al taller del gravador, com un obrer, puntualment, per a una jornada de treball esgotadora, moltes vegades després d’una jornada al seu taller de pintor. “Un comença per ser un artesà, i esdevé un artista si pot. ¿Però no val més ser un bon artesà que un pèssim artista? Aquesta és una de les cares del problema modern”. Rouault és, per a mi, un dels més grans pintors del segle vint. Amb Matisse i Bonnard, dels quals se situa als antípodes. Menys famós, menys considerat per la crítica, segurament pel seu catolicisme tradicional, és el contrapès de profunditat a una obra, la dels seus dos companys, més exuberant, potser més inventiva, més indagadora. Rouault és opac, sord, aparentment poc esclatant pel que fa al color. Però, amb la seva tossuderia artesanal, amb la seva insistència, aconsegueix arribar a cotes de sentit insospitades. Li agradava repetir la frase de Degas “Il faut décourager les beaux-arts”: cal descoratjar les belles arts. Les belles arts enteses com a fórmula superficial, decorativa, repetitiva i sense anar a la recerca del sentit profund de les coses.

Escric aquest paper el dijous dia 15. Fa un sol de mil dimonis i una calor gairebé insuportable. Avui és un d’aquells tres dijous que, com ens feien aprendre a col·legi, lluïen més que el sol. Ho dèiem en castellà i amb la cantarella dels rodolins. El castellà era la llengua vehicular d’aquells temps: “Tres jueves hay en el año / que relucen más que el sol: / Jueves Santo, Corpus Christi / y el dia de la Ascensión”. És curiós que d’aquells tres dijous tan radiants ja no en queda ni un al calendari. L’Església catòlica hi ha renunciat alegrement. Això que Dijous Sant i Corpus Christi eren festes que tenien a veure amb un dels dogmes teològicament més potents del catolicisme: l’eucaristia. Dijous Sant celebrava la seva institució i Corpus, que celebrem o celebràvem tal dia com avui, era la prolongació d’aquella festa, estroncada abruptament pel Divendres Sant. El Corpus havia arrelat amb profunditat en aquest país i la seva celebració era d’una magnificència extraordinària. Les processons eren solemnes, fins i tot les rurals. Amb la seva saviesa habitual, perduda ja segurament per sempre, l’Església va instaurar aquesta celebració després de la Pentecosta, en ple juny de collites i fruiters carregats i jardins florits. Corpus era una apropiació ambiental que encaminava tota aquesta esplendor al sentit de plenitud dogmàtica. Ja ho sé que l’esplendor ambiental encara hi és, però em temo que sense una festa que la canalitzi. Sense la celebració del Corpus, aquesta magnificència del món passa desapercebuda i es perd en l’oblit per sempre. La pregunta és si cal adonar-se d’aquestes coses del món exterior, de la naturalesa, en aquest món frígid de la tecnologia. Jo crec que sí. I Corpus ens portava als sentits i al cervell la constatació d’una certa felicitat carnal. Recordo les processons de la meva infància a la meva ciutat. També tinc algun record d’algun Corpus rural: l’encens i les flors entre camps a punt per a la sega, plens de roselles, blauets i gladioles. Vorejant marges on s’entortolligaven els pèsols d’olor i fondals on les vidalbes feien tous de frescor cobejables. Però els Corpus que més recordo eren els de Girona. La cera i els cavalls i les catifes (llavors alfombres ) de flors. Ginesta desgranada i boix esmicolat i clavells carnosos. I els cants, Lauda Sion, Salvatorem, desafinat i amb cues, o bé l’incomprensible Pange lingua gloriosi o encara el més abstrús Tantum ergo sacramentum.

Records, afectes, nostàlgies, coses meves que porto amb mi. Omnia mecum porto mea, porto amb mi totes les meves coses. Ciceró ho va fer dir a Bias, un dels set savis grecs mentre fugia amb les mans buides de la seva ciutat assetjada i els seus companys anaven carregats de béns i d’equipatge. Tot el que li importava ho duia amb ell. La resta era banalitat.