Publicitat
Publicitat

Fent temps

Acostumo a escriure els articles per a l’ARA el dimecres abans del dissabte que vostès els llegiran. I avui tinc la sensació d’estar en un impàs. No podem saber, aquests dies, què passarà l’endemà. Després de la detenció de Jordi Sànchez i Jordi Cuixart, després de les protestes i les concentracions, què passarà? ¿Hi haurà proclamació de la República Catalana? ¿El 155 pesarà ja sobre els nostres caps per començar a esclafar tot allò que som, tot allò que volem?

Mentrestant, faig temps. I no se m’acut res millor que parlar-los de la meva recent excursió a la Basilicata i a la Pulla. No hi havia estat mai. Enamorat de la Itàlia del Renaixement i del Barroc, de Venècia, Florència i Roma, què se m’hi havia perdut en aquelles terres del sud? Però a vegades una ocasió et fa canviar el punt de vista i, per tant, observes la realitat amb una nova perspectiva. Quan vaig llegir la novel·la de Rafel Nadal La maledicció dels Palmisano, vaig pensar que per què havia anat a fixar-se en un lloc tan remot i estrany. He de confessar que el llibre em va relliscar una mica. Però la vida dona tombs inesperats. I ara, que vaig ser a la presentació de la traducció italiana de la novel·la, tant a Roma com a Locorotondo, ho vaig entendre tot. Jo també em vaig quedar encantat per aquell poble de cases blanques, de carrers empedrats on és tan fàcil perdre’s. Amb la gran església barroca i la petita capella ortodoxa, amb els seus restaurants populars i la seva gent amable. El sud, sec i vigorós, se’m va menjar, a mi, que soc més aviat partidari del nord boirós i emboscat. La Pulla, amb la terra seca i les oliveres, on es fa un oli extraordinari, em va robar el cor. Alberobello, el poble dels trulli, a pocs quilòmetres, ja massa turístic, no em va pas fer la mateixa impressió. Els trulli, aquestes construccions còniques, abunden a Alberobello i donen al paisatge un aire estrany, una mica de conte de fades. Ara els estan restaurant tots i costa trobar-ne algun d’antic i sense llepar. I, cosa que és pitjor, en fan de nous. Els posen al damunt dels restaurants i les botigues on venen oli i records. Tot plegat sembla una mica un poble de barrufets. Locorotondo és una altra cosa. Per la situació, dalt d’un turó, per la seva planta rodona, com el seu nom indica, per la seva manca de tipisme redissenyat. Ara entenc el perquè de la novel·la de Rafel Nadal. La presentació a Locorotondo, lloc d’origen dels Palmisano, va ser un èxit multitudinari. En un local municipal, ple a vessar, la gent del poble estava satisfeta de sortir en una novel·la. Després dels parlaments i de les explicacions d’en Rafel, en un magnífic italià, la gent, cosa que seria estranya aquí, va començar a fer preguntes, preguntes articulades i pertinents. Vaig pensar que es notava que hi havia una bona educació. Aquí tothom callaria. Els meus prejudicis del sud, un lloc àrid i salvatge, se’m van desmuntar de cop en aquella sala municipal una mica tronada i mal il·luminada, però plena de gent interessada i llesta.

L’objectiu era Matera. És una ciutat dramàtica, escenogràfica. Tot de coves excavades als vessants d’un turó

L’endemà vam anar a dinar a Polignano a Mare, a la costa adriàtica, en un restaurant esplèndid, en un primer pis, que així es veia el mar. Uns penya-segats calcaris que em van recordar els de Mallorca i que van ser un bon presagi de la qualitat del peix. Els més atrevits van menjar ostres. Jo, que la clova crua em fa por, em vaig decantar per les cloïsses saltades in padella. Gustoses i carnoses no tenien res a envejar a les gallegues. I, després, em vaig decantar per un cap-roig al forn amb patates. Com que estic fent temps, els explicaré la peculiaritat d’aquell plat. La bèstia era impecable, gustosa, ben cuita, potser un pèl massa. I les patates, tallades finíssimes embolicaven el peix com una cuirassa. I, a sobre, pa ratllat i all i julivert trinxat. Aquelles patates, toves les de sota i cruixents les de dalt, eren inoblidables.

Abans d’anar a la Pulla, vam passar per la Basilicata. L’objectiu era Matera. És una ciutat dramàtica, escenogràfica. Tot de coves excavades als vessants d’un turó, en la roca tova, clara i contínua, tufo, en diuen, formen un conjunt inquietant i seductor alhora. Matera és d’una bellesa primigènia que corprèn. Pasolini va escollir Matera per filmar-hi Il Vangelo secondo Matteo. Ara també ha caigut a les mans de la plaga turística i em temo que no passarà gaire temps perquè sigui un parc temàtic. Però és tal la seva força, que potser resistirà. Això espero.

He estat fent temps. Quan llegeixin això, potser ens haurà caigut a sobre el passat franquista més dur…

Etiquetes

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT

EDICIÓ PAPER 19/11/2017

Consultar aquesta edició en PDF