Coses de l’estiu (2)

Després d’aquests dies de calor angoixant i xafogosa, dimecres, sense ni avisar, es va girar tramuntana. Discreta, com sol ser aquí, a Sant Feliu. Als ganxons els agrada la tramuntana, perquè treu la humitat. El pa no es remolleix i la pasta seca es manté cruixent, com ha de ser. I refresca una mica, cosa ben satisfactòria. Però els agrada també per una altra cosa, una cosa diguem-ne de confirmació identitària. Sant Feliu, administrativament parlant, pertany al Baix Empordà. I els ganxons se senten orgullosos d’aquesta pertinença. I quan bufa tramuntana és com si els elements els la confirmessin. Esclar que sense cap raó, perquè, a vegades, també bufa a Girona. I Girona mai no ha estat de l’Empordà, malgrat que alguns barcelonins ho creguin. Jo penso que Sant Feliu hauria de pertànyer a la Selva, perquè el paisatge i els topònims així ho indiquen. Romanyà, que és més al nord, porta encara afegit un “de la Selva” ben sospitós. Així com Cassà de la Selva, que pertany al Gironès. I Fornells de la Selva i Riudellots de la Selva, que també hi pertanyen. Això de les comarques és una mica un embolic. De les Gavarres per avall, tot hauria de ser la Selva, fins a la Tordera. Però deixem que els ganxons siguin feliços amb el seu ser empordanesos i amb la petita tramuntana que a vegades bufa a Sant Feliu, sempre benvinguda.

El poble ha patit els excessos de la festa major, amb activitats de tota mena, un concurs de menjadors de xíndria inclòs. La festa es distingeix pel soroll, la fressa, com diem aquí. Cardar fressa sembla que sigui l’aspiració màxima dels humans, sobretot en la seva joventut, joventut que cada vegada es fa més llarga. I l’Ajuntament els ajuda programant balls sorollosos a altes hores de la matinada, en ple passeig del Mar. I, esclar, els veïns no poden dormir. La festa comença amb soroll, petards monstruosos que tornen bojos els gossos, i a mi, que dec tenir encara algun gen de gos adormit a la sang. I la festa acaba, com no podia ser menys, amb això que en diuen un castell de focs artificials, que més que un castell és un recital, perquè cada vegada més, el ritme i els silencis, els xiulets i els trons hi tenen més presència. Aquest any han estat magnífics. Sobre el mar on es reflecteixen les palmeres multicolors, amb els seus raïms lluents de dàtils que fan pampallugues, s’hi van formant una mena de masses de fum espès, illes flotants sobre un mar de merenga fosca, que tapen les barques que han sortit de port per veure els focs des de l’altra banda. El públic que no té barca els veu des de la platja on joves i vells, nets i avis, pares i fills, s’embadaleixen amb aquest espectacle breu i intens que posa el punt final a la festa.

Mentre els que poden estiuegen, continuen els problemes. Sento que encara es desnonen famílies d’uns pisos propietat d’una entitat bancària. I que cada dia hi ha cues a la seguretat de l’aeroport del Prat. I gent que perd els avions. Per un costat Aena ens fa saber que ha guanyat més de mil cinc-cents milions i per l’altre la seva contractada de seguretat a baix preu escatima els sous dels seus treballadors. Visca el capitalisme, esclar! I Barcelona s’ofega d’èxit turístic. Tot s’hi val si uns pocs guanyen un molt. Encara que molts ho pateixin sense veure ni un euro. Visca el capitalisme, esclar! Barcelona s’ha tornat una ciutat impossible, sobretot alguns barris on hi ha gent que se n’ha d’anar dels pisos on ha viscut tota la vida. Es fa soroll fins a les tantes a les terrasses dels bars apilonats a les voreres. Hi ha borratxeres i vòmits. I hi ha els creuers monstruosos que descarreguen la massa humana que viatja d’un lloc a l’altre només per haver-hi estat. Enorme negoci de les companyies navilieres, contaminació del mar i dels ports, que també hi fan el seu agost. Visca el capitalisme, esclar! El nostre món s’ha convertit en una carrera imparable on tothom vol fer-se ric. Sembla que res més no importa. La cultura?, no em faci riure, sisplau. Què és això? Només cal mirar els programes dels innumerables festivals que es fan als pobles i poblets de la nostra costa. Gresca i soroll. Només Torroella de Montgrí i Vilabertran se’n salven. Glorioses excepcions. La resta, tot sigui per l’audiència. Es mesura l’èxit d’un festival per les entrades venudes. Mai per la seva qualitat. Visca el capitalisme, esclar!

Sort que les tomates han començat a ser dolces i saboroses. Sort que els escamarlans tenen tots els gustos. I que l’u d’octubre encara queda una miqueta lluny...