14/12/2018

Aquests dies

3 min

Ja som en els dies, que acostumaven a ser tan plàcids, que precedeixen Nadal. Maragall, el poeta, el volia nu i glacial: “Caieu fulles, caieu fulles, / que ja s’acosta Nadal / i el cor el vol nu i glacial”. A Sagarra li agradava més la cosa boscana: la Fira de Santa Llúcia era el seu paradís i, com diu en una cançó, vol que un tros de bosc li entri dins de casa: “Comprarem grapats de molsa / i una enramada d’arboç…” Cadascú per on l’enfila. A mi m’agrada més el Nadal sagarrenc que no pas el del poeta de Sant Gervasi. M’agrada el Nadal de la molsa, dels gallerans i del grèvol nostrats i el més nòrdic de les branques d’avet amb la seva olor suau i una mica aspra. I em sap greu que la tardor preciosa s’acabi, perquè ja totes les fulles hauran caigut, teòricament, i els arbres es tornaran tots esquelets despullats en un final de dansa que no tornarà mai més. Aquests dies s’acaba, per sempre, la tardor del 2018.

Fa un parell de setmanes parlava de l’Advent. Demà ja serem al tercer diumenge d’aquesta preparació de l’esperit per a un adveniment celestial esperançador. En la tradició litúrgica catòlica, i em sembla que en la protestant també, aquest tercer diumenge d’Advent porta el nom de Gaudete, que no vol dir res més que 'Alegreu-vos'. El nom li ve de la primera paraula de l’introit de la missa. I diu que ens hem d’alegrar perquè el Salvador és a prop. Aquests dies, en la litúrgia, són realment bonics, lírics, inspirats. Diumenge vinent, per exemple, els cristians esperançats es posen a cantar que el cel es torni rosada i que els núvols ploguin el Just. Un desig que mai deu haver tingut tanta actualitat com 'aquests' dies que precedeixen 'aquest' Nadal que s’acosta. El Just, precisament, és el que necessitem amb urgència. I ens entristeix saber que si bé el Just interior, el de la fe, naixerà com cada any –això és la fe–, la justícia cada dia la tenim més lluny.

No fa gaire vaig escriure en un altre lloc que la justícia, per a nosaltres, catalans, s’havia tornat tortura. Tot el que a Espanya es fa passar per justícia és una tortura per als nostres presos polítics. Tortura que en alguns casos ha esdevingut vaga de fam i, en tots els casos, tortura mental per a tots, solament pel fet de saber l’existència d’aquesta tortura real. La instauració de la mentida en el lloc de la veritat és sempre una tortura mental. I aquesta veritat porta el nom d’innocència. Aquests dies, que haurien de ser tan plàcids, entre els arbres despullats maragallians o el fullam fruitat dels arboços, començarem a veure un judici que serà la Gran Mentida i la institucionalització de la tortura. I això per als que hi estan implicats directament. Però, per a tots els altres, per a mi, per a nosaltres, que, simplement, voldríem viure en pau, aquesta justícia/tortura s’ha convertit en obsessiva. Se'ns ha escampat per dins com una metàstasi que se'ns està menjant les cèl·lules i ens impossibilita la vida natural. Vivim ocupats per aquest tumor que ens vol convertir en allò que no som i ens vol destruir per sempre.

L’Estat posseeix, mana, decideix i té el seu projecte nacional que ve de lluny. I no pot suportar que uns altres puguin ser res més que posseïts, subjugats, dominats. Catalunya és Espanya, diuen, i no poden ni imaginar un món en el qual les coses siguin diferents. Catalunya podria ser simplement allò que és. Una altra nació, una altra llengua, unes altres tradicions, uns altres costums, uns altres mites d’incumbència. Doncs no. Tots una sola cosa, una pasta homogènia dominada pels que l’han dominada des de fa segles. Tots sabem, no caldria dir-ho, que les raons patriòtiques tronades són el reclam per tenir lligades unes bones persones a qui s’ha rentat el cervell per tal que el poder es mantingui en les mateixes mans de sempre.

Aquest domini d’Espanya sobre Catalunya, aquest fer valer el que l’Estat creu que és la veritat, es posarà de manifest ben aviat amb la celebració –diguem-ho així– d’aquest extemporani consell de ministres a Barcelona. Que se sàpiga qui mana, que el món vegi que l’Estat té poder per fer i desfer. ¿Vostès creuen que el dia 21 de desembre, quatre dies abans de Nadal, amb exiliats i presos polítics, alguns dels quals fan vaga de fam, amb un judici a punt de començar, era el millor moment per a aquesta ostentosa presència del poder estatal a Barcelona? No, evidentment. Però l’Estat busca violència i preguem perquè no en trobi mai.

Tant de bo Carner tingui raó: “Veig un camí darrere el dol / i una alba enllà de l’impossible…”

stats