La justícia espanyola o la negligència dels partits

Cap país ha patit un desprestigi de la magistratura en el seu conjunt com l’estat espanyol

MONTSERRAT TURA
MONTSERRAT TURA

L’ús i abús governamental dels tribunals de justícia per incapacitat de canalitzar en la política institucional conflictes de tota mena, els grans errors de la justícia espanyola, la dubtosa competència del Tribunal Suprem per jutjar els fets al voltant de la fallida declaració d’independència, l’extralimitació del jutge instructor, la impietosa utilització de la presó preventiva i la paralització i el canvi de sentit de sentències que afecten poders econòmics, ha tornat encendre el debat sobre la independència judicial i s’han sentit acusacions que remeten al passat franquista.

Proclamar la divisió clara de poders és una exclamació que uneix tota mena d’ideologies polítiques i tota condició de ciutadans. Cal recordar, però, que els grans inspiradors d’aquesta doctrina, en el seu temps revolucionària (Montesquieu, Rousseau, Robespierre...), no afirmaven que els jutges haguessin de ser estàtues parlants, indiferents a qualsevol influència, sinó que van escriure sobre la importància de subjectar-se a les lleis elaborades per l’assemblea del poble, dita actualment Assemblea Nacional a França i Parlament en moltes altres democràcies.

La qualitat legislativa és, doncs, imprescindible perquè una comunitat de persones se senti reflectida en les lleis que se li aplicaran. Els consensos parlamentaris no són suficients per considerar de qualitat la tasca legisladora.

La qualitat legislativa és imprescindible perquè una comunitat de persones se senti reflectida en les lleis que se li aplicaran

Però el debat sobre la qualitat legislativa apareix poc, i és constant la preocupació perquè els jutges no siguin influenciables. Per aquesta raó es va introduir, de la mà de la cultura anglosaxona, el plantejament del jurat: per combatre la facilitat de pressió sobre les debilitats humanes de jutges i tribunals.

Però la veritat és que tots els governs de les democràcies avançades del món intervenen en la designació dels juristes que componen els tribunals superiors en l’organització del poder judicial. Els EUA i Anglaterra són probablement els que ho fan de manera més directa. A Alemanya, el Bundestag i el Bundesrat intervenen en la designació del seu tribunal constitucional i el ministre de Justícia nomena els membres del Tribunal Suprem.

Si la influència política és present en tot el món avançat, aleshores la diferència no es troba en la manera de designar-los, sinó en la capacitat o incapacitat d’establir filtres de qualitat, en el mecanisme de valoració de la trajectòria professional, en la recerca del reconeixement inqüestionable del món jurídic, ja que, en general, en aquests estats mencionats l’excel·lència en els jutges triats és la norma, tot i saber i acceptar la seva ideologia.

En l’honorabilitat de cada jutge hi ha el prestigi de l’administració de justícia. Aquest és l’element cultural que no ha arrelat al nostre entorn

En l’honorabilitat de cada jutge hi ha el prestigi de l’administració de justícia. Aquest és l’element cultural que no ha arrelat al nostre entorn. 

Molts d’aquests estats han aconseguit sistemes de barems dels mèrits judicials objectius, en què es revisa la trajectòria de cada home o dona destinada a ocupar les altes magistratures de l’estat. Cada sentència, cada argument de motivació de cada sentència, és la biografia professional de les persones que cal valorar.

Cap país s’escapa d’algun escàndol de denúncia pública d’influències inacceptables sobre algun dels seus jutges o magistrats, però cap ha patit un desprestigi de la magistratura en el seu conjunt com a l’estat espanyol, tot i que l’escàndol Kavanaugh-Trump és de dimensions imprevisibles.

El cas és que sense neutralitat, sense consciència de l’enorme importància de les seves decisions, no hauríem pogut veure famosos empresonats per delictes fiscals,  secretaris d’Estat i ministres de Seguretat acusats de permetre la violència d’estat, directors de l'FMI entrant a la presó, partits de govern acusats de finançament il·lícit... Tot i això, segueixen pendents un mecanisme d’accés a la judicatura i un sistema de selecció per als tribunals superiors que gaudeixin de consens polític i reconeixement social.

Haurem d’acceptar que la neutralitat pura no existeix, que el biaix polític és inherent a la pluralitat; però no podem seguir presenciant instruccions esperpèntiques, violències inventades, sentències aturades.

Hi ha una frase feta que suposadament dona sortida a tots els greus problemes del poder judicial: cal acabar amb el règim del 78. Però l’any 1978 els que van escriure un text constitucional que obria tímidament la porta a la democràcia van encarregar als futurs poders polítics el desenvolupament i l'aprofundiment d'allò que s'hi enunciava.

Segueixen pendents un mecanisme d’accés a la judicatura i un sistema de selecció per als tribunals superiors que gaudeixin de consens polític i reconeixement social

En el cas del poder judicial, encarregaven al poder legislatiu de manera explicita l’elaboració de lleis que definissin la Constitució, el funcionament i el govern dels jutjats i tribunals, i l’estatut jurídic dels jutges i magistrats.

Potser hem de revisar com i quan s’ha aprovat i modificat la llei orgànica del poder judicial, la primera versió de la qual s’endinsa en els temps (1985) i no va ser prou valenta, i que posteriorment cap grup parlamentari ha tingut el coratge de fer-ne una revisió moderna i eficaç.

La sentència del TC del 28 de juny del 2010 sobre l’organització de la justícia a Catalunya insta el poder legislatiu a fer-ho concordant amb la legislació de l’Estat. Inexplicablement, ningú ha donat importància a aquesta indicació. El judici contra els líders independentistes començarà amb una agra discussió sobre la incompetència del Tribunal Suprem i el requeriment de les defenses de que se substanciï en el Tribunal Superior de Catalunya. Llàstima que els nostres diputats no recordin l’extraordinària capacitat de transformació que tenen les lleis ben fetes.

La política ha fet i fa un ús i abús dels tribunals de justícia, quan no li són propicis els desqualifica, però ha actuat amb desídia durant quaranta anys en la seva obligació d’articular unes lleis d’organització d’una administració de justícia exigent i respectable. Des d’ara tot serà, encara, més difícil.

EDICIÓ PAPER 15/12/2018

Consultar aquesta edició en PDF