04/02/2019

Amb la cua de palla

4 min

Probablement, no vam impregnar-nos dels principis de la França revolucionària. Probablement no vam amarar-nos prou del "Feu bones lleis perquè les haureu d’aplicar al vostre millor amic i al vostre pitjor enemic". Probablement no vam aconseguir entendre que tots els poders s’excedeixen i cal establir mecanismes el més controlats possibles per corregir els abusos de poder, i que quan el poder que s’excedeix és el judicial, les mesures de gràcia no s’han de desmerèixer. Fou en aquestes revolucions quan els que ocupaven responsabilitats polítiques van haver d’entendre i proclamar que se sotmetien als tribunals de justícia com la resta dels ciutadans. I que els ciutadans havien de gaudir de la presumpció d’innocència i d’un judici just i imparcial.

Estem lluny d’aquell somni revolucionari que impregnava els estats europeus consolidats al segle XIX. L’estat espanyol va preferir impregnar-se de l’esperit i la lletra de les constitucions reaccionàries (1845 i 1876), i les seves institucions no han sabut entendre que només donant-los llibertat, les nacions històriques podrien aportar el millor d’elles mateixes.

Per contra, Catalunya recupera la voluntat de ser durant aquell segle XIX. El missatge a la reina regent, les Bases de Manresa, el naixement del catalanisme polític, les forces polítiques “regionalistes”, Pi i Margall parlant de federalisme, la recuperació de la grandesa cultural en totes les disciplines. Finalment, la Mancomunitat, la inestable Segona República, el retorn de la Generalitat exiliada i l’Estatut de Sau.

Però el que més pesa, encara, són les dues dictadures militars del segle XX que van aconseguir desdibuixar el mateix concepte de política. Per això, segurament, cadascú fa un ús pervertit de conceptes i institucions que han d’estar en els fonaments de les societats democràtiques.

Hem d’acusar l’Estat i els líders de partits com el PP i el PSOE de no respectar la imparcialitat dels cossos de seguretat, de no donar als ciutadans el tracte "curós" a què els obliga la llei, de no haver estat capaços de construir un sistema judicial la cúpula del qual despertés un reconeixement reverencial perquè estigués formada per homes i dones que fossin percebuts com a pous de ciència indiscutibles, i no com a peces estratègiques al servei de determinades ideologies.

Ara bé, al mateix temps que a Catalunya ens proposem mostrar-nos garants d’un règim polític en què les noves aspiracions, sensibilitats i anhels del nostre poble tinguin cabuda, esperem de les institucions i dels líders catalans que mostrin al món sencer que els nostres principis d’actuació estan guiats per una base de democràcia avançada i sòlida.

En aquesta segona dècada del segle XXI, però, hem vist actuacions molt discutibles contra les concentracions del 15-M que protestaven per les retallades socials, i hem vist demostracions indubtables de la corrupció de la federació nacionalista catalana, que encara ara pretén que confonguem la seva corrupció amb persecució política.

També hem vist que les lleis anomenades "fundacionals de la República" no s’aprofitaren per donar lliçons de com voldríem que fos una justícia independent, sinó que canviaven el nom del Tribunal Superior per Tribunal Suprem i donaven al president de la Generalitat la potestat de nomenar directament el més alt responsable judicial. La divisió de funcions dels poders del futur estat s’esmicolava en un parell d’articles.

Aquests dies hem tornat a veure el vicepresident Junqueras i diversos consellers de la Generalitat en vehicles policials, i bona part dels ciutadans de Catalunya no sabem com preparar-nos per viure un judici dolorós i unes acusacions ignominioses. Òmnium Cultural ens convida a una campanya d’acusar l’estat de no complir amb els requisits democràtics que hauria de remoure consciències arreu. La nostra dignitat nacional fa temps que esta malferida, fins i tot negada.

No hem de passar per alt, però, que el mateix dia que les imatges del trasllat dels presos ens recorden que la lluita per la llibertat no s’acaba mai, perquè sempre hi ha llibertats en perill i perquè sempre hi ha qui farà un mal ús de les llibertats conquerides, el govern de la Generalitat trencava la unitat jeràrquica i competencial del cos de policia que ha de ser l’exemple català en una matèria tan sensible com la seguretat.

La presidència catalana ha creat una unitat policial exclusiva, amb dependència directa de la presidència i no de la conselleria d’Interior, i amb designació a dit dels escollits. Una funció vinculada a la protecció dels presidents d’ara i d’abans, que s’ha realitzat sempre amb una alta professionalitat i que mai ha comportat preguntes per la ideologia dels agents, ara passa a ser un servei de confiança política uniformada.

Miro i remiro, llegeixo i rellegeixo buscant exemples dels camps d’acció governamental en els quals estaríem elaborant un pensament sobre com fem les coses a Catalunya quan assolim el ple autogovern, però només trobo exemples distorsionats. I és en l’àmbit de la justícia i de l’acció dels cossos de seguretat on s’estableix el traç del que una societat permet o limita. Miro i remiro i, lluny de reconèixer-hi la Catalunya de la llibertat, hi veig accions que només puc referenciar en països en els quals no vull emmirallar-me.

Si realment hem d’acusar l’Estat de no haver sabut adequar l’administració de justícia fins a fer-la respectable davant d’una societat cada vegada més exigent en matèria de drets personals i col·lectius; si realment volem dir-li a l’Estat que l’ús que fa dels cossos de seguretat no s’adiu a les lleis que es van escriure als anys vuitanta, amb les ferides de la tortura encara presents a les pells dels seus redactors, llavors, hem de donar exemple en sentit contrari.

No vull ni imaginar-me el sentir de tots els comandaments que fa dècades busquen referències en estats moderns per intentar que aquesta policia de la Generalitat, els Mossos d’Esquadra, sigui un referent de professionalitat i no un instrument de part.

No pot haver-hi unitats fora del control dels comandaments dels Mossos. La justícia i la policia no poden dependre de la ideologia del president o expresident de torn. Vull poder acusar l’Estat de les seves males praxis posant com a exemple el que fem a Catalunya quan assolim l’autogovern. Vull poder acusar sense tenir la cua de palla.

stats