Mossos, estructura d’estat
En el meu cos persisteixen greus seqüeles i cicatrius de la brutalitat policial d’altres temps. Els que ho sabien no podien entendre que a principis dels anys vuitanta, quan encara faltava de tot als barris de les nostres ciutats, jo defensés amb vehemència el projecte d’escola de policia que havia d’ocupar més de deu cobejades hectàrees de la meva població.
Ja aleshores deia públicament que, si el que volíem era construir una democràcia, per aconseguir-ho ens caldrien uns professionals de la seguretat pública que estiguessin preparats en les seves habilitats, coneixements i valors a defensar, entre ells el d’imparcialitat, el de neutralitat política. La política per als electes, la professionalitat per als professionals.
Costava d’entendre aquesta priorització de la policia llavors, quan els camps d’esports, els ambulatoris, les escoles i els hospitals eren molt deficitaris o inexistents, i costa d’entendre ara, quan la mala política i els mals governs utilitzen la policia per al que no s’ha d’utilitzar. Quaranta anys de democràcia no han aconseguit una mirada rigorosa del que és un cos policial dins d’un sistema parlamentari de sufragi universal.
No he canviat d’opinió. La policia i la manera com es comanda indiquen l’arrelament dels principis que han de guiar un estat de dret: respectar el seu ordenament jurídic, garantir la llibertat, la igualtat i el pluralisme polític. Respectar l’ordenament jurídic és el que ens permetrà perseguir la corrupció i la delinqüència que posa en risc les nostres seguretats.
Correspon als electes formular les modificacions necessàries a l’ordenament jurídic, correspon als electes fer lleis justes, que estableixin mecanismes per eliminar desigualtats i injustícies. Si no ho fan, demanem responsabilitats als electes, no als funcionaris de la seguretat pública.
Per a mi, el més fàcil hauria estat insultar les policies, mostrar fòbia als uniformes, però va ser un règim autoritari, una dictadura militar, la que va intentar sotmetre’m amb brutalitat, i la resposta a la barbàrie ha de ser la civilitat, la resposta civilitzada. Vaig i vam celebrar la llei de forces i cossos de l’Estat del 1986 que els obligava a ser extremadament curosos en el tracte als ciutadans encara que estiguessin detinguts com a sospitosos de crims horribles.
Aquesta llei va ser escrita per evitar els “A por ellos”, els “Que nos dejen actuar” amb actitud venjativa, i també per evitar policies que servissin determinats projectes partidistes. La política no ha estat a l’altura quan els ha utilitzat per exercir venjança, espionatge amb finalitats inconfessables, quan els ha aïllat de la societat i ha permès que el corporativisme camuflés les males pràctiques.
Cada mala praxi policial és una decepció per als que volem deixar enrere les dictadures que s’han acarnissat en els nostres cossos, és la mort de l’esperança dipositada en les albades lliures, cada acte de brutalitat i corrupció policial és un escarni a la confiança que vam depositar en els bells paràgrafs de la Constitució.
Comandar la policia no vol dir utilitzar-la per a objectius polítics. Comandar la policia és dotar-la de formació, coneixements i mitjans perquè pugui servir la societat amb les normes de què aquesta s’ha dotat a través del poder legislatiu escollit per sufragi universal. Comandar la policia vol dir dotar-la d’instruments d’anàlisi de les causes i les conseqüències del delicte, de la metodologia del crim, del perfil dels criminals; no vol dir apropiar-se-la per a una determinada causa.
El més gran dels fracassos és haver de fer aquesta reflexió perquè en el Tribunal Suprem es dirimeix el contingut d’una querella presentada per la Fiscalia de l’Estat i reforçada per una acusació popular que voldria que Catalunya no tingués policia de la Generalitat i competències en seguretat pública, molt importants des de l’Estatut del 2006.
El relat que 17.000 homes i dones armats demostren un delicte de rebel·lió és una follia, és la més gran de les insensateses. La suposada violència es fa més inexistent quan aquest cos, en veu d’un d’aquests policies formats a l’Escola de Policia que defensava als anys vuitanta, ara Institut de Seguretat de Catalunya, va explicar-nos la seva fidelitat a l’ordenament jurídic, la seves accions guiades per les autoritats judicials, com ha de ser en qualsevol estat que vulgui dir-se democràtic.
El desplegament dels Mossos d’Esquadra representa l’èxit d’un procés de substitució d’altres policies que ha hagut de superar moltes adversitats i resistències actives i poderoses. Finalment ha estat un èxit de ningú, perquè la policia no ha de ser de ningú. S’equivoca l’acusació quan la vol convertir en instrument armat de l'independentisme i s’equivoquen els partits independentistes quan creuen que és la seva, perquè la grandesa dels Mossos d’Esquadra és no ser de ningú i ser de tots alhora.
Per això és tant important la declaració del major Josep Lluís Trapero, perquè amb veu greu, en circumstàncies que no ha desitjat mai, amb mirada trista, amb paraules clares, ens diu que no pertanyen a cap altra causa que la de fer complir les lleis que els hem donat.
Els Mossos d'Esquadra són una estructura d’estat, una força de seguretat de l’Estat. Per raons diferents, les parts enfrontades políticament poden destruir-la.
