11/02/2020

La Garrigosa, el far

2 min
Diana Garrigosa durant una entrevista per l'ARA

Escriure des del dolor de la pèrdua pot distorsionar la mirada. Les pèrdues sobtades hi afegeixen una necessària digestió de la idea de la desaparició permanent, irreversible, que encara no he fet.

La lloança esdevé aleshores el més fàcil. Espontàniament apareixen els bons moments compartits i s’enyoren tots junts. Però la Diana Garrigosa no era una dona dedicada a complaure. El més genuí de la seva personalitat era la sinceritat, i la sinceritat, a vegades, no agrada. L’economia i la informàtica no sempre donen bones notícies i eren les disciplines que ella havia triat per a l’exercici professional i per interpretar la societat.

Ahir dilluns va marxar sobtadament. De cop li va ser llevada tota aquella vitalitat que mantenia intacta. Aquella vitalitat que la va fer ser la clau de volta necessària per fer possible una família entregada als afers col·lectius, inquieta per entendre el que passava al món sencer. Llegirem tota mena de referències convertint-la en referencial, la dona de l’alcalde Maragall, del president Maragall. I, certament, l’amor de la seva vida va ser un home que era una mica de tots.

La Diana i el Pasqual van formar-se a totes dues bandes de l’oceà Atlàntic i van tenir tres fills, dues noies i un noi, van prendre la decisió d’aplicar la mirada experta a cada pam quadrat de Barcelona, primer, i de Catalunya, més tard. Però la Diana tenia la seva pròpia mirada i la seva pròpia feina.

La vida institucional no era el seu fat i va ser-hi quan ella creia que hi havia de ser o quan el Pasqual li ho demanava especialment. No buscava protagonismes però tampoc es mantenia callada en un racó. Tenia opinió, un criteri ben format i no callava les seves opinions quan creia que calien.

Pasqual Maragall la buscava amb mirada obliqua des dels escenaris on les seves responsabilitats l’havien portat i la seva proximitat l’havia arrelat. Potser era aquest biaix rebel que van conservar el que els feia més iguals als seus votants.

La malaltia d'Alzheimer va ser el seu darrer objectiu comú. Des de la presidència de la Fundació amb el nom més internacional de la política catalana d’aquesta etapa democràtica no ha buscat la rellevància del càrrec sinó l’eficàcia de l’entitat i ha aconseguit que esdevingui un referent en la investigació d’aquesta degeneració tant o més tràgica quan afecta cervells privilegiats.

Els egoistes no saben detectar la generositat, no han adquirit mai aquesta facultat. La Garrigosa exercia la generositat sense vantar-se’n, la més veritable, la que saps que no revertirà en els malalts actuals sinó en els que vindran, uns desconeguts que es mereixen totes les oportunitats.

La música i la mirada obliqua els seguia unint. Ara, aquell president que va confiar en mi viu en un oceà boirós on li són llevats els records. Busca amb la seva mirada obliqua els ulls de la Diana, el seu far. Jo encara escolto, des de lluny, la seva rialla.

stats