Menors migrants, entre la precarietat i la invisibilitat

Pateixen una doble estigmatització i criminalització, com a immigrants i com a joves

MONTSE SÒRIA
MONTSE SÒRIA Coordinadora d'Acció Social de la Fundació Pere Tarrés

Ara ja fa gairebé 8 anys que la Khadija em va convidar a entrar a casa seva, al barri de Char Bendibane, a Tànger. El seu somriure era permanent i la seva inquietud a l’espera de l’arribada del seu fill, l’Abdul, era constant. Va respirar quan l’Abdul va entrar per la porta. “Passa moltes hores al port intentant colar-se sota un camió per marxar a Espanya. A vegades passen dies i no sé res d’ell. Jo em torno boja. Vaig al port, el busco, també comprovo si la policia l’ha detingut”, explicava la Kadhija. L’Abdul tenia 17 anys i en portava 5 intentant travessar l’Estret per treballar de qualsevol cosa, però a Espanya, i conèixer el seu pare, que vivia a la Península des que ell tenia 2 anys. Insistia que per molt que a Europa les coses no anessin bé, segur que anaven millor que al Marroc.

Anys després, els anomenats menors estrangers no acompanyats (MENA) continuen arribant a l’estat espanyol amb l’esperança de trobar unes condicions de vida millors en el marc de l’Europa anhelada, que es fa més desconeguda quan per fi es trepitja. L’augment en les xifres és evident. Si durant tot el 2016 es van atendre 973 menors estrangers no acompanyats, segons la direcció general d’Atenció a la Infància (DGAIA), el 31 d’octubre del 2017 la xifra arribava a 1.581 menors.

Malgrat les dades, aquests infants formen part d’una realitat força invisible. A Melilla són molts els menors que intenten colar-se en algun vaixell per arribar a la Península. Practiquen el riski, terme que fa referència a la pràctica de saltar la tanca que separa la ciutat de Melilla del port. Aspirar cola o dissolvent també es converteix en un hàbit per oblidar les pors. El risc és alt i la mort ha arribat a més d’un menor, segons han denunciat organitzacions com Save the Children.

El sistema de protecció de Melilla suma dos menors morts des del desembre passat sota la tutela de la conselleria de Benestar Social, el Soufiane i el Mamadou, i moltes crítiques a les deficiències dels centres i a les vulneracions de drets sistemàtiques, com denuncia l’associació Prodein des de ja fa temps. A Catalunya, van aparèixer fotografies de menors dormint en matalassos a la Fiscalia de Barcelona el novembre passat. Portaven dies d’espera en condicions precàries pendents d’una prova que demostrés si eren menors o majors d’edat i d’una plaça en un centre, segons assenyalava Albert Parés, de l’Associació Noves Vies.

Després d’hores sota un camió o en una pastera, arriben a una Europa molt diferent de la somiada

Aquests menors poden ser víctimes de devolucions en calent, per l’automatisme amb què es porten a terme, de proves mèdiques d’edat amb un marge d’error rellevant i practicades de forma indiscriminada, de reagrupaments dubtosos, i poden patir la vulneració de drets bàsics, com l’assistència d’un advocat o l’accés a la regularitat administrativa, al sistema sanitari o a una formació adequada. Fins i tot s’han detectat menors en centres d’internament per a estrangers (CIE), a Barcelona i a Archidona.

Aquests infants i joves, la majoria nois d’entre 15 i 17 anys i procedents del Marroc, Algèria i l’Àfrica Subsahariana, són tractats abans com a estrangers que com a menors, de manera que es vulneren els seus drets com a tals. Després de trajectes plens de dificultats, d’hores sota un camió o en una pastera amb la por i la incertesa provocades pel mar, arriben amb un projecte de vida propi, o en algun cas familiar, a una Europa molt diferent de la somiada. Lluiten per defensar la seva pròpia existència davant de la negació de drets constant, en origen, durant el trajecte i a l’arribada. Expliquen històries de vida amb la duresa de qui sap què és que la vida et posi a prova. Agraeixen ser escoltats i pateixen una doble estigmatització i criminalització, com a immigrants i com a joves.

Viuen sota l’aplicació d’una categoria, MENA, que els homogeneïtza, introduint-los en un tot que desdibuixa perfils diferents (edats, gènere, procedències, etc.) i condicions i situacions diverses, allunyant-los del simple fet de ser infants. Construeixen la seva identitat viatjant en el temps, per l’adolescència, i en l’espai, per la migració, en un context de múltiples precarietats. Les noies, en situacions de desprotecció més greu, viuen contextos de més vulnerabilitat social i són, encara, més invisibles als ulls de la societat.

Avui segueixen existint molts Abduls intentant travessar l’Estret i moltes Khadijes evitant la resignació, mentre Europa continua acollint morts al Mediterrani i als camps de refugiats per culpa del fred, i obviant la realitat de molts menors migrants. L’estat espanyol suma molts exemples d’aquest tipus de vulneracions dels drets de les persones migrades, i és molt urgent un compromís per acabar amb aquestes situacions.

EDICIÓ PAPER 06/06/2020

Consultar aquesta edició en PDF