La xarxa Punset
El programa Redes és d'aquells espais que naveguen per La 2 com un clàssic que gairebé s'acosta a la llegenda: la gent en parla més que no pas el veu. Quan el feien de matinada, l'audiència reclamava un horari més acceptable. Quan el van deixar d'emetre va ser una heretgia televisiva. I quan va tornar els vespres de diumenge (per mi, una opció extraordinària que uneix perfectament bioritmes interns amb programació televisiva) passa força desapercebut. Però veure'l et reconcilia amb la ressaca emocional del final del cap de setmana. Un consol per a la depressió dels diumenges. Ara Redes s'ha convertit en un collage peculiar d'edicions anteriors, reagrupats en nous fils conductors. Diumenge ens plantejaven com estem programats per ser únics. A partir de la tesi inicial t'expliquen els mecanismes pels quals recordem el que vivim i com això ens permet construir la bastida per preparar-nos per al futur. Redes ens recorda la fragilitat com a éssers humans, però a la vegada ens fascina perquè evidencia com som de perfectes i complexos. Punset té aquest magnetisme, que amb mitjons de rombes i preguntes amb cadència musical ens descobreix. Ens provoca un exercici d'autoconeixement tan increïble que converteix la pantalla en una ecografia o un escàner. En aquesta desconstrucció de Redes , que recopila les múltiples entrevistes d'Eduard Punset encetant una nova trama explicativa, anem observant un Punset canviant. Cabells llargs, curts, més fràgil, més enèrgic... És el trencaclosques de diverses èpoques del presentador: crea un metallenguatge televisiu que ens recorda el pas del temps i com en alguns aspectes no som mai els mateixos. Tot plegat fa de Redes un exercici més que no pas un simple programa, que té la virtut (com pocs) que l'espectador no només utilitzi els ulls sinó també que busqui en el seu cervell i en la seva ànima. Un autèntic viatge a l'optimisme (televisiu).
