31/08/2018

Les trampes del Mago Pop

2 min

El programa Res és impossible d’Antonio Díaz, conegut com a Mago Pop, ha aconseguit bones audiències a TV3 aquestes setmanes d’estiu. Els espectadors tenen ganes d’il·lusionar-se davant la televisió. Díaz ha aconseguit fer seva, a Espanya, la tendència televisiva de la màgia al carrer, interactuant a l’atzar amb els vianants, fet que potencia l’habilitat de l’il·lusionista.

Ara bé, veient el programa detectes petits elements de la posada en escena que et fan arrufar el nas. Per exemple, en l’edició de dijous, quan fa un truc a un amic utilitzant les seves xancletes. L’amic, assegut a la gespa descalç, assegura haver anat fins allà amb les xancletes però no les hi veiem mai posades ni veiem com hi camina. Després, el Mago Pop fa el truc amb les xancletes i t’adones que tenen les soles impol·lutes i que no sembla que se les hagi posat mai ningú ni per fer tres passes. I aquest detall et tira enrere. O quan arriba a la terrassa d’un bar i representa que es troba una parella de coneguts fent una cervesa. El Mago Pop farà el truc amb una de les llaunes. Però és estrany que les dues llaunes estiguin precintades. És teatralment fallit perquè crea la sensació d’ attrezzo : la parella sembla que l’estigui esperant amb les llaunes preparades per al truc.

La màgia a la televisió planteja una reflexió. La màgia és un art que té a veure amb l’ara i l’aquí, com el teatre, on qui executa la màgia i qui la contempla comparteixen el mateix espai. Per tant, un programa gravat i editat, trenca els principis de la màgia. L’espectador, des de casa seva, ja no comparteix aquell espai ni controla l’entorn del mag. Es perd tot el que queda fora de pla o el material brut del muntatge. Per tant, si la màgia a la televisió no és en directe, com a mínim hauria de ser en pla fix. Quan el Mago Pop agafa la llauna de cervesa, durant diversos segons la beguda queda fora de l’enquadrament i fins i tot hi ha un tall, un canvi de càmera. Per tant, hi intervé la postproducció. El mag inicia el truc fent créixer la llauna. L’espectador hauria de tenir dret a no perdre mai de vista la llauna perquè, si no, la realització es torna sospitosa.

Antonio Díaz posa, entre l’espectador i la seva màgia, un giny: la càmera. O, dit d’una altra manera: la tecnologia televisiva o el llenguatge televisiu juguen sempre a favor del mag i situen l’espectador en inferioritat de condicions. És, en certa manera, una evolució del que va fer Georges Méliès: crear la il·lusió de màgia a partir del muntatge cinematogràfic.

Antonio Díaz és fascinant amb la màgia de prop, que combina amb argúcia amb altres trucs en què tens la sensació que la tele i el muntatge són elements clau per al resultat final del truc i en què alguns amics o vianants no són més que figurants que fingeixen la sorpresa. I aquí, comences a pensar que ja no podem parlar de truc sinó de trampa.

stats