CRÍTICATV

Les tonteries de Jerry Seinfeld

Netflix ha estat insistint durant deu dies perquè mirés el nou monòleg de Jerry Seinfeld, 23 hours to kill. Només connectar la plataforma, la cara de l’humorista fent una ganyota s’oferia com a opció prioritària i, si trigava gaire a reaccionar, començava automàticament l’espectacle. M’hi he resistit tant com he pogut. És la conseqüència d’haver consumit, durant dècades, monòlegs fets per homes presumptament graciosos per damunt del que és suportable. Tots explicant bajanades de la seva miserable i depriment vida quotidiana amb una autoritat i una sagacitat que donava a entendre que la resta d’humans som una colla d’adotzenats imbècils que passem per aquest món sense parar-hi atenció. En canvi, ells sí. “S’han fixat alguna vegada que...” acostumen a dir a la seva audiència.

De tots aquests homes, ben pocs m’han sorprès. Especialment quan han parlat de les dones, cosa que és habitual. No han parat de rondinar i queixar-se’n davant del públic. Tots han patit molt per haver d’aguantar les dones que els han acabat proporcionant bona part de la primera matèria per al seu univers simbòlic. De fet, l’últim humorista que va aconseguir sorprendre’m va resultar que quan baixava de l’escenari tenia certa fixació per masturbar-se davant de les companyes de feina. A tots ells els hem rigut les gràcies més del que es mereixien. Bàsicament perquè al capdavall han sigut sempre molt tòpics, a vegades barroers en les formes i més aviat covards en el contingut. Monòlegs intranscendents i fàcilment oblidables en què, al final, només han sigut capaços de mirar-se al melic.

Jerry Seinfeld, a qui se li ha de reconèixer el seu talent, especialment amb la sitcom que portava el seu cognom, no marca les diferències amb el seu nou monòleg de Netflix. Només és apte per als fans incondicionals i el públic de riure fàcil. Seinfeld és simpàtic i arrenca el seu monòleg establint la clàssica premissa de l’home amargat: “Ningú vol estar enlloc, ni a ningú li agrada res”, adverteix. I ens avisa que ja ha fet seixanta-cinc anys, que en porta dinou de casat (que tampoc és cap heroïcitat a la seva edat) i té tres fills adolescents. I a partir d’aquí, cridant com un desesperat tot i tenir el micròfon a la mà, deixa anar el seu discurs sobre els bons restaurants, els bufets lliures, els telèfons mòbils, els missatges de text i el matrimoni. Aquests són els drames de l’home blanc de classe mitjana. I tot connectat gràcies a la frase “Més coses que no funcionen” per anar fent la llista. Tòpics, tòpics i més tòpics, especialment a l’hora de parlar de la vida en parella. Però admeto que m’ha sorprès. M’ha sorprès que un home del seu talent, el seu èxit i la seva experiència, als seixanta-cinc anys i en aquest pastitxo de societat que li ha tocat viure, l’únic que tingui per dir a l’audiència siguin aquestes tonteries.

EDICIÓ PAPER 30/05/2020

Consultar aquesta edició en PDF