CRÍTICATV

Una teràpia sexual molt recomanable

Sex education és la nova estrena de Netflix, qualificada per a més grans de setze anys, tot i que segur que es poden fer generoses excepcions depenent de la criatura (i dels seus pares). I, sobretot, és molt recomanable per a qualsevol adult. Es tracta d’una comèdia britànica creada per la jove guionista Laurie Nunn que es desenvolupa en un institut de secundària. És evident com la mirada femenina per parlar de relacions sexuals i adolescents contribueix a un relat més equilibrat. Sex education ho té tot: bones dosis de sexe (tant practicat com parlat), perspectiva de gènere, diversitat racial, homosexualitat, enamoraments, conflictes sentimentals, problemes socials, drames familiars, l’avortament sense judicis morals però amb realisme emocional, assetjament escolar... i un sentit de l’humor meravellós.

El protagonista de la sèrie és l’Otis (Asa Butterfield), un adolescent que viu sobrepassat per la desinhibició de la seva mare, terapeuta sexual (Gillian Anderson). L’excés d’informació rebuda i les circumstàncies familiars l’han convertit en un noi madur i sensible que, en canvi, pateix una contenció sexual que el fa poc popular a l’institut. Però la Maeve (Emma Mackey), la noia més activa i amb mala fama de l’institut, descobrirà el seu talent: una habilitat extraordinària per resoldre els problemes sexuals i emocionals dels altres. L’Otis es convertirà en un terapeuta molt sol·licitat que soluciona amb eficàcia conflictes sobre pràctiques, conductes i crisis dels companys. La tripleta protagonista de l’Otis, la Maeve i l’Eric és narrativament meravellosa i està fantàsticament interpretada.

Sex education és directa i explícita en la manera d’abordar el sexe, exposar-ne des de la part més crua a la més tendra. I no ho fa des de la simple voluntat transgressora ni des de la tòpica versió plaent de la bogeria hormonal. Ho fa tenint en compte els errors, els patiments, les angoixes, els malentesos, les pors, la ingenuïtat, la immaduresa i les dificultats de comunicació que sovint envolten l’entorn adolescent. La sèrie reprodueix els rols d’institut sense caure en tòpics. Això s’aconsegueix gràcies a un guió televisiu impecable: no cal verbalitzar els drames, ni posar diàlegs a les desesperacions i problemàtiques individuals perquè s’expliquen soles amb la imatge i la interpretació dels personatges. Sex education no és moralista, però té l’habilitat de fer reflexionar sobre actituds, valors i situacions a partir de la presumpta teràpia que exerceix el protagonista. Combina amb naturalitat des de l’humor més negre a la transcendència emocional. Demolidora la conversa de la Maeve amb la seva companya d’habitació a l’hospital.

El muntatge musical i unes localitzacions idíl·liques li donen singularitat i contribueixen a l’atmosfera neta, agradable i optimista que traspua la sèrie.

Sex education és de les ficcions més divertides i saludables sobre adolescents. Amb tota la deixalla televisiva romàntica, xarona i sexista que hi ha per a aquesta generació, sobretot a Netflix, Sex education és un tresor.

EDICIÓ PAPER 19/01/2019

Consultar aquesta edició en PDF