Un temps per a la saviesa
Dimecres a la nit vam gaudir d’un últim capítol d’ El foraster esplèndid. Quim Masferrer va visitar el monestir de Sant Daniel, tocant a Girona. Hi viuen sis monges benedictines. Va ser un capítol especialment commovedor. El foraster ja busca habitualment aquesta emotivitat, fins i tot la força massa. Però en aquest episodi hi va haver instants que van brillar per la seva autenticitat i que, sense adquirir un to transcendent, van tocar el cor de l’espectador. Hi va tenir a veure que Masferrer va rebaixar el seu ímpetu, conscient que les sis monges requerien un tracte una mica més suavitzat. I el presentador va trobar el punt just. El foraster no va envair el territori, no va entrar a la conquesta del monestir, sinó que va exercir del que era: un prudent visitant. Va estar bé que ens ensenyessin en un parell d’ocasions els entrebancs de les salutacions inicials: els titubejos entre donar la mà, fer dos petons o una abraçada. Simbolitzava, en certa manera, la trobada de dues maneres molt diferents de relacionar-se amb el món. I això comporta minúsculs desajustos.
L’escena de la porteria amb la monja atabalada, no només per l’allau puntual de trucades sinó pressionada per la presència d’ El foraster, el micròfon i una càmera, era tan divertida com significativa. Masferrer era la irrupció en la rutina. Es va tornar a comprovar quan les monges se servien el sopar i s’oblidaven del Quim. L’hàbit no fa el monjo, però les monges han fet els seus hàbits. El presentador quedava subtilment exclòs dels costums ja automàtics repetits al llarg dels anys.
Les escenes de la taula, tant en el dinar com en el sopar, van ser meravelloses i d’una gran tendresa. “Hi ha moments per esgratinyar i moments per suavitzar”, deia una de les monges explicant que eren una família. Hi va haver frases esplèndides de cultura popular: “ ¡El abstemio no tiene premio! ”, li deia una de les monges a Masferrer perquè no bevia vi. El vi va ser un bon fil conductor al llarg del programa. La conversa amb la germana Nativitat, a la sala de la planxa, va tenir una delicadesa especial. “ Cada uno es cada uno y comete cadaunadas ”, li deia ella com a lema de tolerància.
Fora del monestir, la conversa de Masferrer amb els tres amics adolescents va ser un dels grans moments de la història d’aquest programa. La conversa a la roca, un lloc especial per a ells, va tornar a demostrar l’habilitat del presentador amb la gent més jove. Quin regal tan bonic per a la posteritat els quedarà a aquests tres nois.
El foraster s’acomiadava, malauradament per als espectadors i, sobretot per a TV3, amb un programa excel·lent. Masferrer, malgrat la seva tendència invasiva, l’excés de broma picant i l’ús d’una emotivitat forçada, ha sabut crear un estil que genera adeptes i crea vincles afectius. Al capdavall, cada uno es cada uno y comete cadaunadas. A reveure, Foraster!
